Just un mes abans de fer els vuit anys, la Marta ha volgut parlar amb mi.
Ha volgut parlar per fer-me saber que ho sap.
Que sap allò que no es pot dir, i que ningú hauria de saber mai.
Que sap allò que quan ho saps, tot comença a trontollar.
I, el que és pitjor, ja mai més res important superarà aquesta ombra d’inestabilitat.
La Marta ja sap allò que quan ho saps, la realitat et fa créixer de cop, amb una patada al ventre.
La Marta ja sap allò que quan ho saben, s’acaba la pròrroga que se’ns concedeix quan hi ha nens pel mig que ho ignoren.
És com si només se’ns permetés ser nens en aquelles dues setmanes de Nadal, així que quan hi ha infants a la família, tots intentem recuperar ansiosament els anys perduts, i connectem amb el nen que un dia vam ser i que ens van obligar a abandonar.
Tirat de qualsevol manera.
Per qualsevol racó de la memòria.
Sense poder dir-li ni adéu.
Per sort, el Dídac encara té quatre anys.
Però per quan ho sàpiga, us regalo les meves dues setmanes de Nadal, no les vull.
Prefereixo les quaranta-vuit setmanes que queden, fins que se’ns permeti recordar que un dia vàrem ser nens.
Recordar que érem nens que no sabien allò que ara la Marta ja sap.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 