És un estiu estrany.
Com tot aquest any.
Un estiu que és l’embotit d’un entrepà on el llevat del pa és la por. La por ja viscuda, la por ja superada però que la recordarem per sempre més. I la por del que diuen que vindrà.
Però és estiu.
Un estiu estrany,
però és estiu.
I a l’estiu li dec les converses que em van empènyer quan la vida dubtava.
Li dec nits eternes sense memòria.
El primer petó, repetit tantes vegades.
A l’estiu li dec la intensitat de la onada.
Uns amics que flirtegen.
Decepcions sense treva.
Però a l’estiu li dec, sobretot, la descoberta de la possibilitat del canvi.
Des de ben petit, l’estiu ha estat aquella època de l’any on el canvi és més possible.
La vida, a l’estiu, hi ha instants que perd el control.
I és només durant aquests instants quan el canvi pot vèncer l’abisme.
Una conversa al capvespre. Un aperitiu de sorpresa. Un llibre que et parla. Un petó sense pressa.
Jo sempre he intentat aprofitar els instants que l’estiu m’ha regalat, per fer possible el canvi.
El canvi que et permet seguir viu.
El canvi que et permet seguir canviant.
I aquests estiu
és un estiu estrany,
però és estiu.
