Aquest escrit no pot ser utilitzat, en cap cas, per qüestionar la feina de cap (ni un) dels docents que eduquen als nostres fills i als que admiro profundament, ni per defensar les decisions dels que ens manen, ni una (en aquest cas, l’escrit s’autodestruirà).
És probable que l’escrit d’avui no agradi a molta gent.
És probable que pixi fora de test i que em foti on no em demanen.
És probable que la paraula sigui l’únic que no tenim confinat, i que estiguem obligats a fer-la sevir.
Des de sempre que soc molt més crític amb els pares i mares que amb el professorat. Fa anys que maleeixo els grups de whatsapp de pares i mares de l’escola, i crec que són una arma de destrucció massiva pel que fa a l’educació dels nostres fills. Crec que els pares i les mares massa sovint dinamitem les dinàmiques de l’escola, i sobreprotegim als nostres fills enlloc de responsabilitzar-los d’allò que fan malament (que fer de pare també és això, entendre que els nostres fills no són perfectes i que la perfecció és una mosca emprenyadora quan parlem d’amor: estimo als meus fills perquè són els meus fills, els estimo amb totes les seves imperfeccions –i, segurament, també gràcies a elles-). De fet si no hagués estat metge, m’hauria agradat intentar ser mestre.
També entenc que l’Educació en el nostre país fa anys que està infrafinançada, i que això repercuteix molt negativament en les condicions laborals (i en la salut) del personal docent.
Però (ara ve la part difícil, que no sé si sabré escriure amb el to que vull i que situació demana) ara estem on estem. Estem en una situació que segurament és més complexa del que el nostre cervell accepta assumir per poder tirar endavant. I la por (les pors) aprofiten per anar conquerint espais i records.
No sé qui ha de supervisar als alumnes d’ESO mentre ells es fan la PCR (també cal recordar que la tècnica no és la que cal introduir tot el bastonet com un faquir, que aquella sí que fa por, la tècnica és una altra més senzilla). Sé que l’ideal seria que ho supervises un tècnic en cures auxiliars d’infermeria.
No sé si els mestres s’han de considerar contactes estrets quan hi ha un positiu a una classe (suposo que dependrà de les circumstàncies de cada cas). Sé que la definició de contacte estret està ben definida, i que si has seguit les indicacions de mans-distància-mascareta, no ho ets (a l’escola, a l’hospital o on sigui).
No sé si la decisió d’obrir les escoles i de que segueixin obertes és encertada. Sé que hi ha un risc que hem d’assumir tots plegats, i que tot i que és molt dur dir-ho, qualsevol es pot infectar a qualsevol lloc. És una balança entre el risc i el benefici vers la societat, que amb la Sanitat tots tenim clar cap a on es decanta (la Sanitat no pot parar, ans al contrari), però que amb altres àmbits costa més de saber la banda correcte cap a on prémer la balança.
La meva opinió (sí opinió, només opinió) és que a dia d’avui les escoles han de seguir obertes, que a dia d’avui són llocs segurs, que s’està fent la feina molt ben feta gràcies a l’esforç de l’equip docent que s’hi està deixant la pell. I que no hem de pensar en els grups confinats, sinó en tots els que no ho estan i estan podent seguir amb la seva educació presencial. Que no oblidem que el futur no para, i necessitem més que mai unes generacions que fotin ordre en aquest món que els hi estem deixant (i escric això i em foto vermell de vergonya).
També us dic que el virus ens està ensenyant que el que dius ara, pot ser que al cap de poques hores ja no sigui cert, així que aquell que em vulgui apedregar que ho faci ara, que potser criticar-me demà serà fer trampa.
Lletres i Gargots 