Trobo a faltar als meus amics

Ai… com trobo a faltar als meus amics….
Sense ells, el temps deixa de ser relatiu, i la distància es fa la reina de les unitats de mesura dels meus pensaments.

Trobo a faltar tant aquelles converses al voltant de la taula amb els nens molestant per sota les cadires. Converses on el món s’arregla sol, com un cub de Rubik impulsat per les emocions que compartim després de tants anys.
I ara, món, qui t’arregla els cap de setmana, des de que no puc veure als meus amics? I qui m’arregla a mi si no us puc veure?

Tinc uns amics amb els que ara, amb les eleccions a la vista, ja hauríem discutit un parell o tres de vegades. I una amiga en concret s’hauria emprenyat més que resta, i hagués fotut un fort crit per, tot seguit, deixar anar un “collons, com us estimo!!!”, que hauria posat fi al debat. I hauríem començat tots a riure compulsivament.

Tinc un altre amic que també fa massa temps que no veig, que té 4 anys i està en aquella fase de la infantesa on tot és escatològic i tot passa pel filtre universal de la caca i el pipí. I jo, que a vegades penso que una part meva encara no ha sortir d’aquella etapa de la vida, ja fa massa dies que no puc compartir els meus “caques” i “pipis” amb el meu amic, que fa poc que va fer 4 anys i no he pogut ni felicitar-lo en persona.
I en tinc un altre d’amic, aquest tot just té 2 anys, però que sempre em fot uns discursos que mai acabo d’entendre, i m’agafa la mà i em porta cap a una moto que està aparcada allà al costat perquè el pugi a sobre. I, allà sobre d’aquella moto, és el nen més feliç del món. Ell, a canvi, em regala un somriure, i jo sense que em vegi me’l guardo per si puc compartir-lo amb algun altre nen.

I també trobo a faltar uns altres amics. Un amics amb els que he après el valor de la sinceritat, el valor de ser qui soc sense voler ser res més del que soc, i la força del valor de ser transparent perquè amb ells no cal fingir ni un segon. Ni mig. Només cal explicar-nos la vida i riure. Sempre riure.

A vegades penso, que la part de la vida que m’interessa és la vida que es riu.

Ai… com trobo a faltar als meus amics… la part de la meva vida que es riu.
Sort, que el record del gust de les rialles, no me’l robarà ningú. Ni un virus.

Llegir més Reflexions

Anar a la pàgina d’inici

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.