DIARI POST-PANDÈMIA
13/04/2021
Dia 1
Quina alegria sortir al carrer i que la normalitat torni a tenir el poder de la realitat.
Que n’és de curiós això de la normalitat! Mentre la vius, no la valores i més aviat la menysprees, però quan no la tens, quan s’amaga rere la incertesa, no trigues ni un dia a trobar-la a faltar.
Fa més d’un any que tot va començar a trontollar, que la feblesa va fer un cop sobre la taula de la vida per recordar-nos que és una més de la família. Durant aquest any el món s’ha anat modificant constantment com un cub de Rubik, i ens hem hagut d’anar adaptant sense tenir cap tutorial d’aquests de YouTube que t’expliquen pas a pas i sense pensar, què has de fer per resoldre qualsevol problema, ja sigui real o imaginari.
Fa més d’un any que les abraçades són pecat i els petons són de plàstic. Fa més d’un any que els nens s’avorreixen i el vell se’ns amaguen. Fa més d’un any que anhelo el dia de començar a escriure el meu primer diari de la meva nova vida. Fa més d’un any que et vaig prometre que el dia que aquesta pandèmia fos història, començaria aquest diari.
Així que avui que la pandèmia ha finalitzat oficialment, avui que tots els líders mundials s’han fet la fotografia amb el dit polze aixecat i els científics tornen als seus soterranis, començo el meu diari post-pandèmia.
V. Espiga
Llegir tot el “Diari post-pandèmia”
I si fóssim capaços de construir la nostra realitat?
I si les xarxes socials només fossin això, un intent per envoltar-nos d’allò que desitjaríem que fos real?
Amb aquesta idea, la idea de crear la realitat que vull, inicio aquest experiment. El diari d’una realitat que encara no existeix. O Potser sí. O potser només existeix dins del meu cap.
Lletres i Gargots 