L’Astronauta s’asseu a la nau espacial, es corda tots aquells cinturons que no acaba d’entendre de què el protegeixen, comprova els mil botons que ha de revisar segons l’ordre exacte que marca el protocol i informa que ja ho té tot preparat per a l’enlairament.
Triguen a contestar-li i això crea un silenci massa llarg. Un silenci que no encaixa. Un silenci que li dona el temps just per connectar amb el silenci que l’espera allà dalt (o és allà baix? ara també dubta d’això) i comença a sentir una sensació de buit que no ha notat mai, un buit que el xucla cap a dins, una sensació de buit que neix en algun lloc situat entre el melic i l’intestí prim.
El silenci.
Una sensació de buit que neix en algun lloc entre el melic i l’intestí prim.
L’univers que l’espera allà dalt o allà baix.
En això pensa mentre des del centre de comandament la veu d’algú que no coneix comença el compte enrere.
Des del silenci, massa llarg pel seu gust, que s’ha creat quan ha informat que ja estava a punt per començar el viatge espacial, tot ha perdut el sentit que tenia només fa uns segons.
Perquè un compte enrere, per un viatge que l’ha de dur tan endavant?
Perquè comença des del deu el compte enrere? No és molt arbitrari començar des del número deu només perquè és la desena? No és un número qualsevol el deu? Que no veuen que els números no n’entenen de temps? Qui va decidir que, per preparar-se mentalment per un enlairament que l’hauria de dur a l’espai sideral, n’hi havia prou amb una successió de números recitats?
I perquè en un dels moments més important de la vida, en un dels moments que haurà de recordar fins al dia de la seva mort, li parla una veu que no coneix?
Tot i aquests pensaments, la dissociació habitual entre el món corporal i el món on habita el desig, li permet seguir amb tots els passos necessaris perquè la nau s’enlairi. Aquesta dissociació que tantes vegades redueix la vida a una equació matemàtica, ara li permet començar el viatge.
El viatge cap a l’estació espacial per arreglar un panell solar.
Lletres i Gargots 