L’Astronauta. Present. Capítol 3.

La sensació d’ingravidesa l’atrau. Totes les fórmules que va haver d’estudiar per poder arribar a ser l’Astronauta, tots aquells conjunts de lletres i símbols que intentaven entrenar la seva ment a traduir a la realitat material allò que no ho és, ni s’apropen a la transcendència que ha tingut per ell tastar la sensació d’ingravidesa.

El moment dels viatges espacials que més gaudeix és aquell en que pot deixar anar els comandaments de la nau, pot lliurar-se de tot allò que l’ancora a la butaca i pot començar a fruir per primera vegada de la manca de gravetat. Cada viatge, quan comença aquell ball lent i precís, imagina que balla amb el temps una coreografia que flueix de vés a saber on. No sap com explicar-ho però tot i que se sent ballant abraçat al temps en absoluta llibertat, també té la sensació que no és un ball improvisat. Una paradoxa més per la llista.

Avui l’Astronauta mentre vola per la nau, gaudeix com mai de les sensacions que experimenta ara que el seu cos ha perdut, en un instant, part del seu pes i de la seva matèria. S’apropa a la finestra més gran de la nau, s’hi agafa als laterals amb les dues mans per fixar la part superior del seu cos, i contempla la immensitat d’un univers que tantes vegades ha pogut observar però que mai havia comprès. I no sap ben bé perquè, però comença a plorar com mai a la vida ho ha fet, i totes aquelles llàgrimes que no pot retenir dintre seu, intenten apuntar-se a l’ingràvid ball de l’Astronauta amb el temps, llàgrimes que tremolen com un nadó, mentre intenten sintonitzar la freqüència amb que vibra la sístole i la diàstole de l’univers.

L’Astronauta s’asseu en un racó de la nau amb el cul a terra, els genolls flexionats i els braços abraçant les cames, i mira com totes aquelles llàgrimes dibuixen òrbites líquides per la nau, buscant la força de l’atracció d’algun planeta que vulgui acollir-les i mantenir-se vives.

L’Astronauta
sol enmig de l’univers,
plora.
I no pot retenir
ni la carícia de la llàgrima
que, atreta per la manca de gravetat,
balla per la nau
aliena a la immensa solitud
de l’Astronauta.

El temps
mentre balla amb l’Astronauta,
gelós de les llàgrimes
que li acaricien la cara,
intenta passar més ràpid.

Llegir llibre “L’Astronauta”


Anar a la pàgina d’inici

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.