Us ho dic amb la boca petita perquè em fa vergonya confessar-ho en públic: els meus fills són imperfectes.
Reconec aquí, davant de tots, que els meus fills, quan mengen espaguetis, s’embruten tot el somriure de tomàquet.
Confesso que volen jugar tot el dia a la guerra, però això sí, de pessigolles.
Que prefereixen llegir a ser robots. O dit d’una altra manera, prefereixen la biblioteca a la robòtica.
Que al patí, s’embruten més les mans que el cor.
Reconec que tinc uns fills que sempre volen ser els primers, però toleren la frustració de ser els últims.
Que no són els més llestos, però són emocionalment intel·ligents.
Tampoc són els més ràpids, però ajuden als més lents.
Reconec que tinc uns fills imperfectes.
Genuïnament imperfectes.
Perfectament genuïns.
Lletres i Gargots 