Secció: “Buidor existencial”

Vam saltar
al buit.
I el vam omplir
per sempre.

Salto
no per intentar tocar el cel,
sinó per la sensació
de tornar a tocar terra.

El temps cau
i em prem
aquest nus que tinc a la panxa
per recordar-me
que encara estic viu.

Una aspiradora gegant
xucla el temps
i l’escup ben lluny
allà on ara només hi ha buit,
però on d’aquí poc
descobrirem aigua.

Necessito paraules
que omplin
aquest buit
que li diuen temps.

Queia al buit
i em vaig construir
un matalàs de poemes.

-Tu també sents aquest buit enmig de la panxa?
-Sí. I quan m’abraces, me l’omples.

Escric
per omplir de lletres
els buits
que fraccionen la realitat.

Hola, Siri.
Estic sol. Molt sol.
Buit.
Adéu,
Siri.

Que la teva vida,
quan caigui,
no faci soroll a buit.

Respiro
i escolto el soroll de l’alè
obrint-se pas pel món.
I veig com, poc a poc,
es va quedant sense aire
fins que s’ofega.

Expiro.
L’alè xoca amb el món,
i deixo que el món em respiri.

-Aquest no sé què que tinc a la panxa, no sé si és una sensació de buit o de nus?
-Deu ser l’infinit.

Que un poema
t’acaroni aquest buit
que tens a la panxa.

-Què estàs mirant?
-Els núvols.
-I què en mires, les formes que fan?
-No, mai m’ha interessat la forma de les coses. Miro com es van desfent, sense desaparèixer mai del tot. Això m’omple aquest buit que tinc a la panxa.

A vegades,
saltar al buit
és la única manera
de fregar la llibertat.

Alguns vespres,
un no sé què a la panxa
intenta seduir-me,
amb la promesa d’una buidor paradisíaca.

L’art de viure és l’art de buidar,
de buidar-se.
No cal omplir res.
Tot allò important està ple
i seguirà ple per sempre.

A vegades
al capvespre
quan el cel es trenca en colors,
m’entrebanco amb algun record
i durant una estona
deixo d’existir
fora del record.

Durant anys, vaig viure només dins dels llibres, saltant sense perdre temps des de la darrera pàgina d’un llibre fins a la primera pàgina del següent.
Amb els anys, he après a sortir dels llibres per escriure una mica.
Per passejar al capvespre i omplir el meu buit amb els seus colors.
I, sobretot, per abraçar-me al petit fragment de la realitat que m’interessa, i poder així, tornar als llibres amb el vostre tacte escrit a la memòria.

-Què t’emportaries a una illa deserta?
-Res. Jo soc l’illa deserta.

Com que no pot dormir, s’aixeca, surt al balcó i s’asseu a l’única cadira que hi ha, una cadira de fusta d’aquelles que tremola de vella cada vegada que mous el cul.
Mira cap al cel, i pensa que la llum dels estels que les seves retines estan projectant ara mateix cap al cervell, és una realitat que forma part del passat i que, per tant, ja no existeix. Pensa que aquesta llum, ha deixat d’existir en algun punt del trajecte que hi ha entre l’estel que l’ha generada i els seus ulls.
I s’imagina a un ésser d’una altra galàxia, en una nit d’insomni que passarà d’aquí molts anys, mirant cap al cel del seu planeta i fixant-se en una petita llum. La llum d’allò que som, però que deixarem de ser.

 

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”