M’agrada
que els meus poemes explorin altres galàxies.
Soc un antisistema
solar.
-Què és allò que t’agrada més de l’univers?
-Que comença en un, però acaba en vers.
L’univers,
gelós,
m’odia.
L’univers, immens,
rep les ones de la conversa de l’astronauta amb la seva família
i plora.
Algun dia
l’univers pararà de girar,
i el vent
caurà.
L’únic racó de l’univers
que m’interessa,
és el vers
en autoexpansió.
L’univers ens mira
i ens veu tan petits
i ell és tan gran,
que no entén
que en tinguem prou
abraçant-nos.
Just l’instant previ
a que el moviment s’aturés per sempre,
el poeta va col·locar la paraula exacta
i va omplir el forat que l’univers necessitava
per donar-se impuls
i seguir girant eternament.
Llibres
fets de paraules
que orbiten
al voltant meu
i em donen sentit.
Cossos
on el temps rebota
fins que els esquerda
i guanya.
Soc
l’excusa
que té l’univers
per crear-te.
Som
un orgasme del temps
enmig de l’univers.
Som
gotes de pluja
que acariciem
el temps.
Implosiono.
La meva massa es concentra
fins a fer-se d’una densitat insuportable.
Caic cap a dins.
La realitat m’oprimeix.
El temps
juga a ping-pong amb el dolor.
L’espai
em tapa el nas.
Deu ser dilluns.
La realitat
llegeix poemes
per aprendre
a esborrar els seus límits.
L’espai també és relatiu.
El meu món
cap enmig d’una abraçada.
L’horitzó
fart de la seva perfecta
línia recta,
mira la dansa caòtica
que ballen les ones,
i somnia.
-Creus que hi ha vida a algun altre lloc de l’univers?
-Ni idea. Només sé que el buit que tinc a la panxa, intenta que em senti sol aquí i a tot l’univers.
-Quants segons hi ha en una fotografia?
-No ho sé. I quantes fotografies hi ha en un segon?
-Per què llances avions de paper al mar?
-Li envio poemes a l’horitzó.
L’univers, immens
té la sensació
que allò que s’expandeix
és la seva sensació de buit interior.
-Perquè mai duus rellotge?
-Per no emmanillar-me al temps.
Les onades
són la sístole i la diàstole
de l’univers.
-Perquè plores veient l’eclipsi de lluna?
-Penso en el sol que, ara mateix, no veu a la lluna. I deu pensar que ha marxat.
A Mart hi ha aigua salada.
A la Terra hi ha humans
que moren al mar.
L’estiu va lent
com la carícia,
com el vent
quan movia aquell arbre
sota el que ens vam fer grans.
Si l’univers
no tingués matèria,
ens hauríem trobat
donant forma al buit,
enmig del no-res.
Escric
per fer-te pessigolles
allà on l’ànima
es fon amb l’univers.
Cada nit,
sortia a la mateixa hora a mirar la lluna.
Cada nit a la mateixa hora exacte
contemplava la lluna durant cinc minuts.
Ho feia així
perquè el dia que morís,
algú el trobés a faltar.
-Algun dia, no hi serem ni tu ni jo, i la terra seguirà girant, com si res.
-També girava, com si res, abans de que hi fóssim tu i jo. Però amb aquell petó, en aquell bar del casc antic, vàrem aconseguir que la terra parés de girar una mil·lèsima fracció de temps. I aquell instant, ens correspondrà per sempre més.
L’univers,
gelós,
s’expandeix
per intentar separar-nos.
L’univers m’ha dit
que vol deixar d’expandir-se,
perquè no pot abraçar a ningú.
T’estimo
com l’univers al caos.
Hi ha molts universos,
i en tots ells
ens hem trobat.
Només som
una eina de l’univers
per augmentar el seu caos.
Quan l’univers va entendre
que l’atzar havia guanyat,
va inventar-se el temps
per limitar el seu patiment.
L’univers
en constant expansió,
avui s’ha contret
de tant plorar.
L’univers, just en el moment de la mort del seu deixeble favorit, es va aturar.
Per primera vegada des de la seva creació, l’univers va restar immòbil la fracció de temps necessària perquè ell s’aixequés d’aquella monstruosa cadira, i pogués fer el trajecte al seu ritme, que era d’una lentitud eterna, i acollir-lo suaument.
I aquest moment de quietud absoluta, va ser l’homenatge de l’univers a aquell que va aconseguir entendre’l com ningú ho havia fet mai.
L’univers
necessita el teu alè
per seguir girant.
Som
el sospir
de l’univers.
M’agrada mirar aquella estrella, la veus?
-Sí que la veig, però no sé què la fa tan diferent de les altres estrelles.
-Absolutament res la fa diferent, però en veure-la cada nit, sé que tot a l’univers segueix en ordre.
I que disposo de 24h més per escriure el vers que modifiqui aquest ordre per sempre més.
T’estimo
com el llamp
estima l’univers.
L’univers necessita
el nostre punt de bogeria,
per suportar la cruel rigidesa
de les seves lleis.
-A vegades em pregunto que, si no ens haguéssim conegut, no sé què hauria estat de la meva vida.
-T’equivoques. És l’univers el que es pregunta, a cada segon, què hauria estat del món si no ens haguéssim conegut tu i jo.
L’espai sideral
m’ha demanat
que li escrigui.
El silenci,
sideral,
se li fa fet insuportable.
L’univers
s’expandeix
perquè busca petons.
Quan exploti
la Terra
que m’avisi
amb el temps suficient
per abraçar-te.
Algun dia
l’univers pararà de girar.
I el vent caurà.
La vida
és l’ínfima porció de temps
en que l’univers ens permet participar
del seu infinit caos.
L’univers necessita
cada batec del teu cor,
per saber-se viu.
Lletres i Gargots 