Secció: “Caos/Mort”

-On t’havies amagat? Porto tota la vida esperant-te.
-Ho sento, sé que he trigat massa, però només volia assegurar-me que moríem junts.

Morir
sense haver intentat
això que et ronda pel cap,
ha de ser terrible.

Viure és fàcil.
No morir cada dia
costa més.

Començaré a morir
el dia
que en tingui prou
vivint.

Que la mort
t’enxampi vivint.

Vull
morir
com
el
poema.

La vida
serveix
per aprendre
a morir.

Morim
quan no ens queden
més poemes.

La mort
no té por a morir.

-Què és per tu la mort?
-Ui, això depèn de com hagis viscut la vida.

Morir deu ser
com viure
sense cafè ni poesia.

Moriré
pensant
que hauria pogut morir
sense trobar-te.

Quan em mori,
vull que agafeu
els meus poemes,
els cremeu
i en llanceu les cendres
al mar.
Amb el meu cos
feu el que us roti.

M’agafo
a la rima d’un poema
que encara no he escrit,
per no començar a morir
una mica
cada dia.

Respiro bojament,
amb ànsia,
com si fos l’últim aire
que el món
em permet tastar.

Si he de morir
que sigui farcit
de poemes.

-Et fa por la mort?
-No. Em fa por morir-me sense haver-te escrit l’últim vers.

El dia que mori,
tot això que tinc al cap
i tot això que tinc al cor,
s’abraçaran
per convertir-se
en focs artificials.

Morint deliciosament
vaig aprendre a viure.

Hi ha cafè
després de la mort?

La mort
gemega quan em beses.

Moriré
ple de vida.

Som un cub de Rubik
buscant les mans
que el moguin cap al caos.

Ets
el caos
que m’organitza.

Madurar
és assumir el poder del caos.

Hi ha rima
després de la mort?

Converteixes
el meu cos
en un caos.

Morir
feliç d’haver viscut,
serà el meu
darrer poema.

Vull caure
com cau la fulla.

Vull morir
de vell
i no de por.

Fins que no deixi de viure,
no vull començar a morir.

Si el problema morirà amb tu,
tu ets el problema.

Que la mort,
per trobar-te,
necessiti pròrroga i penals.

Que la mort
no trobi arguments
per amargar-te el final de la vida.

Vull que el meu funeral
estigui ple de llàgrimes
amb regust de rialla.

Morir
deu ser com viure
sense llibres ni cafè.

Diumenge a la tarda.
Tot és dens i lent. I la nostàlgia se n’aprofita.
Volien posar-se a treballar una estona amb els portàtils, però el silenci de diumenge a la tarda es massa trist com per poder concentrar-se.
Decideixen sortir al carrer. Inconscientment, busquen algun lloc sorollós que espanti a aquest buit que senten els dos a la boca de l’estómac. Un buit que defineix a tota la seva generació. Un buit que ells dos intenten omplir, sense saber-ne, d’emocions.
-Què penses?
-Que un dia moriré. I que tot això, només ho hauré viscut una vegada.
-Pensa que hi ha gent que mai ha viscut res semblant a això nostre.
-No, si justament el que em fa pena, és que quan mori, mai més ningú viurà res semblant.

 

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”