Fes-me
allò que les eles
fan amb el punt volat.
No sabia abraçar
i ara no sé com aprendre’n.
Teníem la vida programada
desitjant ser robots,
formatejàvem el dia a dia
per no tenir virus,
esterilitzàvem les emocions
per no fer sentir res als altres.
Així vivíem
quan tot va començar.
Petons
de poeta,
racons
piruleta.
Em vas acariciar
amb la veu,
aquell poema
i una ràfega d’aire
que et vas inventar
només per a mi.
La pell et va respondre
assenyalant l’infinit.
Pitjor que les notícies falses
van ser les teves carícies
falses.
-Estàs plorant?
-No. Només destil·lo l’espai que ens separa.
Somniar
em fa por
si puc somniar
l’albada amb un altre.
No hi ha res
que em faci estar més trist
que fingir
que no estic trist.
Quins dies més estranys
que m’ha tocat viure.
Farcit de dubtes
i no els puc ni acaronar.
Vull fer bonic
el món.
A tu no,
tu em fas bonic
a mi.
La Terra no és plana.
La Terra és plena
de petons
rodons.
Tothom es queixa,
dels altres.
Ningú es renta,
la cara.
Quins dies
més estranys
que ens ha tocat viure.
Cuidem-nos
com si fóssim
una ferida
en el temps.
He guardat un pot
amb un segon de la teva flaire
i un record del teu sabor,
per si aquest maleït virus
intenta segrestar-me
els sentits de fer petons.
Tenia por fins que vaig aprendre a jugar amb les lletres.
Vaig canviar la erra per la ema
i amb la por
em vaig fer un poema.
Abraça’m
fins que les papallones
sentin un no-sé-què a la panxa.
Algun dia
un petó volat
es convertirà en la tempesta
que canviarà el món.
Una tarda, estirat sobre l’herba humida, vaig preguntar-li al capvespre:
– “Per què exhibeixes, cada tarda, tots aquests colors?”.
I el capvespre em va respondre:
– “Per mostrar-te totes les emocions que hauries pogut sentir avui, i que fins ara no has sabut veure”.
Vivim en una societat amb tan poca tolerància a la frustració, que LOSER s’han convertit gairebé en un insult.
És just al contari: el LOSER que tolera la derrota i sap mantenir la calma emocional en les situacions difícils, és l’autèntic HEROI de la nostra societat.
Era tan covard
que només buscava la perfecció.
El cor, creatiu i harmoniós, batega amb la presència del que sap que és ell qui marca el ritme intern de l’organisme.
El cervell, gelós, intenta generar un run-run improductiu amb la intenció que algú, distret, l’escolti i es quedi atrapat per la seva vacuïtat.
Gràcies a les emocions,
coneixem el tacte
de tot allò que no es pot tocar.
Amb el cor t’equivoques més,
però t’equivoques millor.
Acabat el carnestoltes
ja podem tornar a posar-nos
la disfressa de persones felices.
Quan els pisos
cobren més que les persones
la humanitat està en crisi.
Doneu-me un punt
i seguit
i mouré el món.
T’estimo
com els colors
s’estimen al capvespre.
Que el somriure que més vegis
no sigui el de les emoticones.
Amb les emocions
intento fer el mateix que amb la vitroceràmica.
Quasi sempre posar-les al 7 és la millor opció.
Que estigui de moda
no estar de moda.
Sota la pell
guardo els records
que em creen.
Per molt que plogui
mai plourà
com el dia
que vaig aprendre
a plorar.
Els robots s’assemblen
cada dia més als humans,
i els humans ens assemblem
cada dia més als robots.
Que el teu cor
canti més fort
que el teu cervell.
Que manin més
els cors
que els bancs.
Tot va tan ràpid,
que cal pensar tan lent.
La pluja
esborra les petjades
però neteja el record,
i em permet
tornar a intentar
ser més ésser
i ser més humà.
Plou.
Plou molt.
Però fa temps
que només plou a fora.
L’assassí en sèrie està fart de que no l’enxanpin. I això que, al darrer crim, va deixar empremtes per tot arreu, i els hi va tirar el DNI a la paperera més propera.
Així que decideix que la següent víctima serà el Cap de Policia de zona, a veure si amb el substitut té més sort i el detenen d’una vegada.
-Ets feliç?
-No. Només ric de tant en tant.
Que tots els llençols
es tornin vermells,
de vergonya.
-Hem de parlar- va dir ell.
-No cal- va dir ella.
-Per què corres tant? D’on fuges?
-No fujo d’enlloc. Corro per què tinc molt clar on vull anar.
L’oblit
és un petó d’agost
abandonat
sota la sorra.
-Què t’emportaries a una illa deserta?
-Res. Jo sóc l’illa deserta.
M’he comprat
una impressora 3D
per imprimir moments.
-Per què creus que la gent es fa tantes selfies?
-Perquè tenen por a mirar més enllà del mòbil.
M’escric
amb les paraules
que ahir
no vaig saber dir.
Somnio
que el món
deixa de ser
un malson.
Hi ha moments
que s’ha de ser molt valent
per no ser covard.
-Com em vas trobar?
-Perdent-me.
-Hola SIRI.
-Hola. En què et puc ajudar?
-Posa un vals, i ballem-lo tots dos, si us plau. I no facis més preguntes, o no podré aguantar tanta solitud.
Escopim records.
Respirem memòria.
Ignorem el temps.
Eternitzem-nos.
Hem d’obrir més emocions i menys regals.
L’home que treballa fent de gat,
està trist
perquè no té cançó.
El so del dolor,
quan és sincer,
és el silenci.
Plou tan trist aquesta nit,
però no és la pluja
i no és aquesta nit.
-Per què plores si ets feliç?
-Ploro per quan deixi de ser-ho.
El regal gran
són les emocions.
Si no saps
desembolicar els regals que et fa,
la vida
t’acabarà portant carbó.
Pot ploure molt
però mai més plourà com abans.
Abans,
quan només plovia.
A vegades,
estic content d’estar trist.
Canta’m cançons de bressol,
que la nit és molt llarga
i els monstres
somnien que em sedueixen.
-Puc fer alguna cosa per tu?
-Sí, escriure cada dia, que llegir-te m’ajuda.
-D’acord, farem un pacte. Tu lluitaràs cada dia, i jo escriuré. Si un dia deixes de lluitar, jo deixaré d’escriure.
-M’agrada com escrius.
-A mi, m’agrada com vius.
Ploro
llàgrimes
que busquen
el teu record.
L’objectiu no és l’eternitat.
Prefereixo la fugacitat d’una llàgrima
vessada en el moment precís.
Som
la llum que apareix
quan aconseguim foradar l’ego.
L’objectiu no és l’eternitat,
prefereixo la fugacitat d’una llàgrima
vessada en el moment precís.
Conec gent amb tan poca tendresa
que els Reis només els hi porten regals.
Preferim
inventar-nos un any nou
que acceptar
velles frustracions.
El dia més trist de l’any
serà aquell dia que, en acabar-se,
no hagi sentit res.
Ni tan sols una mica de tristor.
Ploro
llàgrimes
que busquen
el teu record.
Només m’interessa
el tros de vida
que es balla.
La rialla
no para de buscar
una boca com la teva.
Fes-me ara
aquella carícia que em deus,
i jo, a canvi,
la converteixo en eterna.
Tot va tan ràpid
que cal pensar tan lent.
Ens emocionem
per sota de les nostres possibilitats.
-Per què et poses tan trist sempre que escrius? No ho entec… Si m’escrius coses precioses!.
-Ho sento, però és massa trist haver d’escriure per sentir alguna cosa.
Dir-se coses boniques
és de valents.
La meva vida
té la forma
de les llàgrimes que he vessat.
Per això,
la meva última llàgrima
la guardaré per tu.
Amb les emocions intento fer el mateix que amb la vitroceràmica.
Quasi sempre posar-les al 7 és la millor opció.
Que l’home del temps,
ho tingui difícil per saber quin temps farà
demà
dins teu.
Sóc tan covard
que només us ho sé dir amb paraules.
Jo em tatuo l’ànima
d’experiències.
La pell no,
que envelleix.
Un dia, de sobte,
te n’adones que
la vida és molt fàcil
si només fas cas al desig.
I aquell dia,
la sensació que tens
és que has après a volar.
Amb cada fracàs,
em sento més valent
i menys fracassat.
Que pugi més
el desig
que la Borsa.
Que la lluita
et deixi exhaust
però serè.
Sovint tot va tan ràpid
que cal pensar
tan lent.
-Què recordes del dia que ens vàrem conèixer?
-La tristesa del dia abans.
En un món
que fa pudor de net,
la bogeria
és no voler estar boig.
L’oblit
és un petó d’agost
abandonat
sota la sorra.
-Per què plores?- va preguntar-me.
-Doncs no ho sé. Per tot i per res, suposo. Però… i tu, per què no plores mai?
Mentim-nos tots suaument,
que som fràgils
i hem de fingir
que tot això té un sentit.
Torna’m a explicar
que puc ser tan tendre com tu.
Fins que m’ho cregui.
Els nostres silencis són tan sincers,
que en sentir-los
m’abracen.
L’art de l’escriptura és l’art de la covardia:
És obligar a les paraules a expressar allò que no gosem dir nosaltres mateixos.
M’hipnotitza
la bellesa
d’aquest punt i final.
Siguem
un exèrcit de carícies
contra l’oblit.
A vegades
estic content i ric,
i a vegades
estic trist
i també ric.
Sento el soroll
d’una llàgrima,
que neix a l’estómac
i mulla els budells.
Ho he perdut tot
tantes vegades,
que he guanyat
la lleugeresa
d’haver perdut la por.
Lletres i Gargots 