Secció: “Abisme vital/Fugir”

Fujo del temps
que no sigui ara,
de l’espai
que no sigui aquí,
i de l’abisme
que no sigui amb tu.

Sóc un nàufrag
que escriu poemes dins d’ampolles
per trobar-los
quan em torni a perdre.

A vegades, de sobte, apareix l’abisme a mig metre meu, a una passa. I noto que dintre meu hi ha un ens destructiu que se sent seduït per la força alliberadora del buit. Dintre meu, hi ha alguna fosca pulsió que se sent atreta pels cants de sirena que vénen del fons del no-res. I massa sovint he de lluitar contra aquest impuls, i et puc assegurar que és esgotador. A tu no t’ha passat mai?
-No.
-Doncs, no dubtis que l’abisme existeix. I pensa que sovint és tan subtil, que hi ha gent que hi cau i ni se’n entera.

La va despertar l’abisme del llit mig buit.
Es va aixecar i el va trobar a l’habitació dels nens, mirant -amb els ulls plens de llàgrimes- com dormien tendrament.
-Tens por a morir?- va preguntar-li ella, abraçant-lo per l’esquena.
-No, tinc por a viure sense vosaltres.

Va omplir l’abisme
d’emocions,
i l’abisme va fugir
esporuguit.

Perdona’m
per estimar l’abisme
tant com t’estimo a tu.

Visc al límit
d’un poema
que es precipita
dins meu.

Va saltar a l’abisme.
I la condemna
a una caiguda eterna,
va ser el millor final
que mai hauria imaginat.

-Perquè mires cada dia l’horitzó a la mateixa hora?
-Per què així, el dia que no el miri, algú em trobi a faltar.

Fa dies que miro l’horitzó, i el veig trist.
Així que aquesta nit, enmig de tanta calor, li he escrit una carta, l’he posada dins d’una ampolla del teu perfum, i l’he entregada a la millor onada que he vist aquest matí.
Ara, m’acaba de contestar.
L’horitzó m’ha dit que està trist perquè ningú el pot abraçar.
M’ha dit que aquesta nit, a les dotze en punt, es plegarà cap a la platja perquè l’abraci.
I també m’ha dit, que porti molt amics.
Esteu convidats.

L’abisme m’atrau,
el buit em sedueix,
el no-res em xiuxiueja.
Encara no saben
que ens hem trobat.

-Com saps que m’estimes?
-Ho sé, perquè m’atraus més que l’abisme.

-De què fuges?
-No ho sé. Però no fugir fa més por.

El poeta,
en ser conscient de la immensitat
la intenta encabir en un poema.

-Saltem?
-Ui, no ho sé. N’estàs segur?
-No. I tu, n’estàs segura de no saltar?

A vegades
al capvespre,
quan el cel es trenca en colors,
m’entrebanco amb un record
i, durant una estona,
desapareixo
tot caient cap endins.

-Per què mires a l’abisme?
-És ell, que porta tota una vida mirant-me.

M’atrau el no-res.
El buit.
L’abisme.
El precipici.
Per això prefereixo deixar de pensar-hi
i anar a estendre la rentadora,
que si no la roba s’arruga
i després no hi ha qui planxi.

D’on fuig el vent,
que ni tan sols em mira?

Regala’m
el vertigen
de caure tendrament.

L’abisme
de la consciència,
m’implosiona a les mans.

Allà,
tot sol,
sentit-se atret per l’abisme,
una llàgrima
va fer-li el petó a la galta que necessitava.

Abraça’m fort,
si us plau.
Que no som eterns.

Donem-nos la mà
i comencem a córrer.
Ben lluny.
Com si no fugíssim
i algú ens estigués esperant.

A vegades
la decisió més valenta
és posar-se el vestit de guerrer,
i fugir.

Els poemes,
la meva pell
i els llibres
les sabates.
Sense saber on vaig
però conscient d’on fujo.

Sóc un fugitiu del no-res,
un trànsfuga de l’oblit,
res més que un explorador
dels límits del meu destí.

Abans fugia sense saber d’on fugia,
ara fujo cap a un lloc molt concret.

-Què és per tu l’amor?
-Fugir junts.

Vull fugir
com el vent
quan s’espanta.

Va omplir l’abisme d’emocions.
I l’abisme va fugir esporuguit.

Som
una probabilitat
de seguir vius.

 

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”