Secció: “Sobre Poesia, Llibres i Cultura en general”

Els llibres són
els hospitals
de les paraules.

L’anèmia de la Cultura
també és una pandèmia.

Que
la Nova Normalitat
sigui anar al Teatre.

Agafarem les pors
i en farem poemes.

Faig versos dolents
però els llegeixes tu.

Ningú m’entén
com m’entenen
els llibres.

Ni pensant
existeixo
si no penso
en un vers.

Els poemes
tenen més emoticones
que el WhatsApp.

Els que tenim la sensació que la literatura ens ha salvat la vida (i moltes vegades), gaudim més el dia de Sant Jordi que el dia del nostre aniversari.

Vigila per Sant Jordi
que no et venguin llibre
per llebre.

La princesa
li va dir al príncep
que ella volia llibre.

Vaig construir-me
un castell de llibres
i de tant en tant,
utilitzo els canons
per disparar poemes.

Que tots els poetes
escriguin poemes
que parin el temps.

Dia Mundial de la
PoeSiiiiiiiSiiiiiiiSiiiiiiiiiAhhhhhh

La poesia
és l’espai que hi ha
entre realitat
i tu.

Volien matar la cultura.
Vàrem haver de treure les metralletres
i disparar poemes a discreció.

L’art
bloqueja
el dolor de viure.

Fer-se gran
és trobar més sentit
a la poesia
i menys sentit
al món.

M’ofegaria
sense llibres.

L’art
és la millor drecera
que he trobat
cap a la veritat.

Sense l’art
només seríem
carn.

M’abraço
a un llibre,
i tot torna
a començar.

La poesia neix
de la part de la realitat
que no respecta
la llei de la gravetat.

L’art
m’omple el buit
que genera el temps
quan fuig de mi.

Vull volar com la música,
viure en colors estridents,
fer riure al nas del pallasso,
morir
infectat per un vers.

Vull ser lliure
com el temps
quan s’atura
i esdevé poema.

Les bombes
que no maten
es diuen poemes.

-Què vols ser quan siguis gran?
-Vull seguir buscant el poema que canviï el món d’una vegada.

M’agafo a un poema
quan no tinc la teva mà,
per viure.

Aquesta nit
he anat al llit dels meus fills
i els he robat
un tros de mal de panxa,
que avui
convertiré en poema.

No em curis
les ferides,
que no sabria
escriure poemes.

-Perquè escrius?
-Per què no sé volar.

Escriure
és la millor manera de viure
que he trobat.

Mal
versem
el temps,
entre poema
i poema.

Veig molts poetes
i poca poesia.

Faré una festa
i de la pinyata
en cauran poemes.

Tinc un poema
sagnant dintre meu.

Durant molts anys
m’ha fet pànic començar a escriure.
Ara, la por,
és deixar de fer-ho algun dia.
-Hauries d’escriure un llibre.
-No. Si escric un llibre, s’acabarà la il·lusió d’escriure el meu primer llibre. I prefereixo aquesta sensació al llibre.

Les paraules
se les endú el vent.
Els poemes,
floten.

-Què vols ser quan siguis gran?
-L’instant que separa la prosa del vers.

Aquí va la meva recomanació per Sant Jordi:
Llegir.

-Per què no portes rellotge?
-Perquè jo, el temps, el compto en poemes

Des de que escric
la realitat és de plastilina.

Poesia’m.

Apaga la tele.
Escriu un poema.
La realitat comença a girar
com si fos un cub de Rubik.
I tot encaixa.

Vull
canviar
aquest món,
fonent-lo amb poemes
i, tot seguit,
donar-li forma
de cuc de plastilina.

Només sóc lliure
quan obeeixo
els mots que m’habiten.

Quan sigui gran
vull ser
poesia.

Hi havia una vegada una princesa que va sortir del conte, es va posar unes ulleres i va començar a llegir-lo.
Decidida, va parar per anar a agafar un llapis, va buscar el paràgraf del conte on ella coneixia al príncep, i just a abans d’aquest paràgraf va escriure, sense poder dissimular la mitja rialla que acompanya la victòria, “fi de la història”.
I, agafant el llapis con si fos un punyal, va apuntar al paper per fer el punt i final definitiu.

Una princesa
em va regalar la S,
i així vaig convertir el singular
en plural.

Just abans de morir, el poeta va agafar un paper i un llapis per escriure les darreres paraules.
Quan el seu cos va perdre per sempre més el to muscular, el full va caure a terra amb la part escrita a dalt, i tothom va poder llegir perfectament l’últim missatge del poeta.
“La torrada,
la matèria,
sempre cau del revés.
Però la poesia,
com la vida,
només cau
quan el terra li ho demana”.

Tinc
un poema a dintre
que em vol escriure.

L’art
bloqueja
el dolor de viure.

“Ballem?”,
va dir-me
un poema.

Escric per sobre
de les meves possibilitats.

La cultura
m’ha salvat la vida tantes vegades,
que cada cop que li feu mal
us dedicaré el poema més trist,
de tots els que guardo
en aquell racó de la memòria
on hi diu “obrir en cas d’emergència”.

Una pila de llibres
no llegits,
aquella nit
no escrita per no fer-te mal,
la meva vida
que ja no és ni la teva vida.
Aquest vers
que ni rima ni fa gràcia,
ni és un vers.

Vull volar
com només ho fa la música,
viure en un quadre
de colors estridents,
fer riure al nas del pallasso,
morir
infectat per un vers.

Un dia d’aquests
algú
en algun lloc
escriurà el vers que canviarà el món.

Escriure
és el meu gol
a l’últim minut.

La poesia
és el kamasutra
de les paraules.

La poesia
és el capvespre
en paraules.

Que tots els poetes
escriguin poemes
que parin el temps.

Hi ha moments
que, no sé ben bé perquè,
tinc la certesa
que he de llegir molt
i escriure poc.

Vull ser
lleuger com el poema.
I que el vent faci amb mi el que vulgui.

Els llibres
són els meus ous Kinder.

Eva
en despullar el poema
es va quedar amb la poma
i ens va regalar la poesia.

Escriure
és com arrencar-te una crosta del genoll
i, després,
mirar-te la ferida.

-Quan escrius, fas sevir el paper o l’ordinador?
-Jo, quan escric, només faig servir els budells.

Durant molts anys
m’ha fet pànic començar a escriure.
Ara, la por,
és deixar de fer-ho algun dia.

-Vius de la poesia?
-No. Visc gràcies a la poesia.

Sense art
som carn.
L’art ens explica
allò que seria massa dolorós
entendre d’una altra manera.

Els fàrmacs atenuen la malaltia.
La cultura augmenta la salut.

Veig
molts poetes
i poca poesia.

Vull fer el vers
que generi l’aire
que impulsi a la papallona
a moure les les ales
i canviar-ho tot.

Un món
sense poesia
seria com una poesia
sense món.

Només els llibres
m’acaricien
com tu.

Quan entens el seu llenguatge,
t’adones que el vent no s’endú les paraules,
sinó que les ordena correctament.

Un dia d’aquests,
escriuré el millor relat de la meva vida.

Quan
obro un llibre
es tanca
el món.

Llegir
m’ha salvat,
escriure
m’ha trasbalsat.

Sense llibres
la vida és minúscula.

M’arrenco
tires de pell
i en faig poemes.

T’estimo
en la salut
i en la poesia.

Sort dels llibres,
que fan olor
a terra mullada.

Vull ser
ocell
de paraules.

Despulla’m
com ho fan
els poemes.

Vull ser
lleuger com el poema.
I que el vent
faci amb mi el que vulgui.

Hi ha llibres
que et tatuen l’ànima.

Buscava un vers
i em vaig trobar.

Entre poema
i poema,
sort en tinc
de tu.

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”