Dormiu ben tranquils
que, des de que els vaig guanyar,
els monstres ja no apareixen
perquè són ells
els que somnien en mi.
Els meus reis
s’escriuen en minúscula,
no porten corona,
i estimen.
Estimen molt.
Van néixer els meus fills,
i després
vaig néixer jo.
Quan sigui gran
vull ser els meus fills.
Tot el meu Nadal
cap dins d’una abraçada.
Ser pare és:
Cridar per fotre’ls a la banyera
i després cridar per treure’ls de la banyera.
Per celebrar el Dia del Pare
aquesta nit em deixen escollir el canal de la tele.
Que per cada cosa que ensenyis als teus fills
siguis capaç d’aprendre’n d’ells una altra.
“Respirem fondo. Enviem l’aire cap a braços i cames, perquè estiguin forts i demà poder saltar, córrer, dibuixar, escriure i pintar.
Seguim respirant fondo i enviem l’aire cap al cervell. Així demà podrem tenir bones idees, pensar, crear, imaginar, i sobretot sobretot, resoldre tots els problemes que ens vagin sorgint.
I per últim, tornem a respirar fondo i enviem l’aire cap al cor. Notem que gran que el tenim, perquè estimem a molta gent i sabem que ens estima molta gent. Això ens fa forts i lliures, i fa que estiguem tranquils i relaxats.
I ens fa estar disposats a tenir somnis molt i molt agradables, ara que sabem que demà serà un gran dia, ple d’oportunitats”. RELAXACIÖ NOCTURNA.
Que tinguis una ment tan neta,
que per cada cosa que li ensenyis als teus fills,
siguis capaç d’aprendre’n d’ells una altra.
Em vaig fer gran,
i vaig comprendre
que la realitat està feta de plastilina.
Educar als fills,
és molt més
que triar les seves extraescolars.
Que ningú us enganyi.
Si pica,
no cura.
Que els adults
no et vegin com un d’ells.
Amb aquell run-run a l’estómac
de quan marxen de colònies
per primera vegada.
Aprenent a fer de pares,
també sense ells.
Hauríem d’anar assajant la cara que fotrem, el dia que els nostres fills ens demanin explicacions pel món que els deixem.
La millor manera que he trobat de ser pare,
és voler ser un nen una altra vegada.
La millor manera que he trobat de ser pare,
és voler ser un nen una altra vegada.
-Papa, què voldràs ser quan siguis vell?
-Jo, res fill. Vull no haver de ser res. Quan sigui vell, vull haver estat tot el que havia de ser.
Sóc aquell nen
que volia escriure
per no fer-se gran.
Ara que he madurat,
lluitaré com un nen
pels meus somnis.
Créixer és
trobar més sentit
a la poesia
i menys sentit
al món.
-Pare?.
-Digues fill.
-Quan tenies la meva edat, tu també pensaves que la societat en que vivies era una gran merda podrida i inhumana, farcida d’injustícies i desigualtats que afavorien sempre a les mateixes elits, i que s’havia de canviar urgentment aquest cony de societat abans de que et canviés ella a tu?
-Sí, fill.
-I?.
-Quan vaig veure que ella guanyava i m’estava canviant, em vaig conformar amb pactar amb ella que tot quedés igual. Així, com a mínim, no em va convertir en un d’ells. No ho hauria suportat.
-No ploris, pare. Ets una bona persona.
Et fas gran el dia que després d’una barbacoa, li dius als amics: “avui només soparé una fruita i iogurt”
Un cambrer que no deixa escollir el color de la canyeta als nens, o no té fills, o és molt mala persona.
Qui m’havia de dir, quan era jove i fumava d’amagat dels pares, que amb 42 anys m’amagaria dels meus fills per menjar xocolata entre hores.
El dia que són ells els que et demanen posar-se la jaqueta, definitivament s’estan fent grans.
Els meus reis
no porten corona
i m’estimen.
M’estimen molt.
Lletres i Gargots 