El cor, creatiu i harmoniós, batega amb la presència del que sap que és ell qui marca el ritme intern de l’organisme.
El cervell, gelós, intenta generar un run-run improductiu amb la intenció que algú, distret, l’escolti i es quedi atrapat per la seva vacuïtat.
El dolor
cerca entre l’endemà
algun minut distret
per convertir-se en desgràcia.
Que la por
et faci por,
però que no faci
que causis dolor.
Tot i el paper primordial que li atribuïm actualment, el cervell no és un òrgan intern.
El cervell no és res. És un conjunt de neurones que els òrgans reals utilitzen per funcionar, autoregular-se i tendir a la supervivència.
El dia que vàrem deixar d’entendre-ho i li vàrem regalar les qualitats que no té, ens va començar a dominar.
El meu cervell,
té més emoticones
que el teu WhatsApp.
Un dia d’aquests,
deixo les excuses
i començo a escriure
tot això que tinc al cap.
Amb el cor t’equivoques més
però t’equivoques millor.
Que el teu cap de setmana
tingui molt cor
i poc cap.
Amb les emocions
passa igual que amb les vacunes.
El dolor d’ara,
serà la protecció del futur.
El meu cor
canta més fort que el meu cervell.
Plora,
plora valenta,
i mira la vida
com també plora,
perquè voldria ser valenta
i plorar
com plores tu
quan no vols plorar.
Lletres i Gargots 