Secció: “Amor o alguna cosa semblant”

Siguem
tots dos
una ela geminada
i que només ens separi
l’aire
del punt volat.

Cada dia
imagino
que ens trobem
per primera vegada.
I així,
cada dia,
sóc feliç
aquesta estona.

Soc l’error
que et fa perfecta.

Sístole.
Diàstole.
Tu.
Sístole.
Diàstole.
Entre cada sístole
i cada diàstole,
reservo un instant
per tu.

Tens petons amagats
per tots els racons de la boca.

-T’he estat buscant tota una vida- va dir ell després de fer-se el primer petó.
-Doncs ara ja m’has trobat- va contestar ella.
-Si, però després de tant temps esperant, m’hauràs d’ensenyar a estimar-te.
Després d’un llarg silenci ple de sinceritat i timidesa, ella, mirant a terra, li xiuxiueja: -Tranquil, no tinguis por, ningú m’ha estimat mai com ho has fet tu, només amb un petó.

Nena
estic boig com tu.

Llegim-nos
fins que se’ns enrampin els llavis.

Abraça’m
com si jo fos matèria
i tu
fossis mentida.

Disparo poemes
i la diana
ets tu.

Sense temps.
Sense espai.
Res és relatiu.
Si no hi ets.

No sé si començar a escriure’m
o acabar de llegir-te.

Un llibre.
Un cafè.
Un llit.
Tu, al costat.
Amb el teu llibre i el teu cafè.
El món a fora,
s’haurà d’ordenar tot sol.

Vull
llegir-te
en Braille.

Despulla’m
com si jo fos l’arbre
i tu
bufessis la tardor.

Aquesta nit, més que mai,
necessito fer-ho
com si fos l’última vegada,
com si no tinguéssim alè,
com si ens juguéssim la llibertat
a cada impuls,
com si l’atzar decidís per nosaltres,
com si els veïns no es queixessin mai.
Com si amb cada contracció
poguéssim canviar el món.

Falla’m
com si fos la primera vegada.

T’estimo
com si
m’estimessis.

-Abans de conèixer-te ningú m’escrivia coses boniques.
-Jo, abans de conèixer-te, no sabia escriure coses boniques.

No et dius Alícia
i el país de les meravelles
ets tu.

Vull
desfer l’amor
amb tu.

Ens vàrem trobar
perduts
enmig d’un llibre
que algú va canviar de lloc,
per
error.
I em vas ensenyar
a fer malabars
amb uns punts suspensius
i ja no m’importa res més.

Caure
amb tu
s’assembla a no caure.

M’agrada
quan fem l’amor
com si féssim la guerra.

Somnio
que el somni s’acaba
i apareixes tu.

Era fosc
i vas ser
llum.

-Què és per tu l’amor?
-Fugir junts.

Em vaig jugar
la vida
a cara o creu,
i vas sortir tu.

-Tu creus que va ser amor a primera vista?
-No. Crec que fins que no et vaig veure, no sabia mirar.

T’oblido
per tornar a trobar-te
per primera vegada.

-Vols que, abans de marxar, ens fem una fotografia?
-No. Prefereixo tenir l’opció d’oblidar tanta felicitat.

Érem dos paral·leles
i l’infinit ens va trobar.

Despulla’m
el versos
que no necessito
si tu hi ets.

Diga’m bona nit,
si us plau,
com si jo fos la lluna
i tu,
fossis tu.

El dia és trist
si plou
i em mullo sol.

-Com puc estar segur que ets real?
-Això no t’hauria de preocupar. La realitat és massa poc per nosaltres.

Bufa fort,
que jo
seré l’aire.

El món és una merda.
Però ens vam trobar.

-Vens al llit?
-No. Vinc a tu.

-M’agraden els teus ulls.
-Perquè, quan tu els veus, sempre t’estan mirant a tu.

-M’inspires.
-T’expiro.

Mira’m als ulls
però toca’m el cul.

Em sua
un poema
que taca el terra,
i hi escriu un bassal
que em recorda a tu

-Quan vas començar a escriure?
-El dia abans de trobar-te.

Avui he vist
una papallona
que vola
com tu.

Et regalo
la vida
si l’emboliques tu.

Visc al límit
del teu cos.

-M’agrada com em mires.
-Doncs a mi m’agrada mirar-te, i sentir allò que només sento quan et miro.

Ets
la meva
primera
poesia.

Vull escriure
un vers
que s’assembli
a tu.

Abracem-nos,
a veure si aquesta calor
ens fon.

La gent mira sèries.
Jo et miro a tu.

Cada dia,
imagino
que ens trobem
per primera vegada.
I així,
cada dia,
sóc feliç
aquesta estona.

M’escric
versos d’amor,
per si te’n vas.

Abraça’m tan fort
que ho sentin els veïns.

Despertar-se al teu costat
és millor que seguir dormint.

-Quan vas saber que m’estimaves?
-Quan, de sobte, vaig començar a entendre els poemes.

La vida és dèbil
si no hi ets.

Vull
voler
seguir
volent-te.

Ni pensant
existeixo,
si no penso en tu.

-T’agrado?
-M’agrades.
-De veritat?
-No. M’agrades més enllà de qualsevol veritat.

Abans de tu
la vida
només eren dies.

Qui et mirarà
quan jo no et miri,
si ningú sabrà mirar-te
com jo
et miraré demà.

-Quan ens farem el primer petó?
-No ho sé, jo només puc pensar
com podré viure després de fer-nos l’últim petó.

-Per què em vas escollir a mi?
-Perquè no em vas fer escollir.

Fins que no et vaig conèixer,
els poemes d’amor
eren mentida.

Despertar-se al teu costat
és millor que seguir dormint.

El nostre llit
et queda tan bé…

-Gràcies per estimar-me.
-I com ho saps, que t’estimo de debò?
-Perquè si no m’estimessis tu, no m’hauria estimat mai ningú.

Juga’m. Pinta’m. Balla’m. Rima’m. Riu-me. Plora’m. Cuina’m. Canta’m. Fuma’m. Beu-me.
Viu-me.
Ara.

Vaig mirar-te als ulls,
i ja mai més m’he mirat el melic.

Els teus petons
em deixen ressaca.

Diga’m que m’estimes,
encara que sigui veritat.

-T’he estat buscant tota una vida- va dir ell després de fer-se el primer petó.
-Doncs ara ja m’has trobat- va contestar ella.
-Si, però després de tant temps esperant, m’hauràs d’ensenyar a estimar-te.
Després d’un llarg silenci ple de sinceritat i timidesa, ella, mirant a terra, li xiuxiujega: -Tranquil, no tinguis por, ningú m’ha estimat mai com ho has fet tu, només amb un petó.

Estima
a qui estimi els teus somnis.

Furga’m la ferida
que tu em vas obrir,
i que jo no vull tancar.

Vull
voler-te
sempre.

M’agrades més
que obrir un llibre nou.

Els teus petons
em deixen ressaca.

Vull que
fem l’amor
com si féssim la guerra.

T’estimo més
que a Kafka.

Els teus ulls
tancats
em miren millor
que molts ulls
oberts.

Els llençols
et fan joc
amb la rialla.

Que tots els poemes d’amor
diguin la veritat.

M’atraus
com ho fan les eles
amb el punt volat.

Fins que et vaig conèixer,
els poemes d’amor
eren mentida.

Al teu costat
necessito nits més llargues.

Bufa fort
que jo seré l’aire.

Podria viure
amb cafè,
poemes
i tu.

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”