M’agrada mirar-te,
com em mires tu
les tardes de pluja.
Els que tenen fred avui,
no saben què és una nit sense tu.
Despullo paraules
perquè m’abriguin.
Cada nit a la mateixa hora, la lluna veu a través de la finestra de l’habitació, com el pare acarona tendrament al seu fill.
I cada dia, cinc minuts abans de l’hora, la lluna s’inventa algún núvol passatger, que li permeti fugir de la solitud del seu destí, i amagar-se sota el coixí, fins que el pare l’acaroni, sense saber-ho, també a ella.
Que el fred s’espanti
quan et fregui els llavis.
Aquesta nit,
només per aquesta nit,
et deixaré dormint al llit,
que la lluna em necessita.
La lluna,
plena,
desitja un dels nostres cossos,
buits.
Regala’m,
si us plau,
una mica del teu dolor,
que una vida no és suficient,
i aquesta nit
no és lluna plena.
El vent
no s’endú les paraules.
Les ordena correctament.
T’estimo
com els núvols
estimen la pluja.
Lletres i Gargots 