Donem-nos la mà
I comencen a córrer.
Ben lluny.
Com si no fugíssim
i algú ens estigués esperant.
El destí
m’odia
perquè et vaig trobar.
La vida
és la festa sorpresa
que t’organitza el destí.
Cada cop
que em mires,
el destí tremola.
Les seves boques sembla que s’acostin a poc a poc, però aquesta suposada lentitud només és una il·lusió òptica.
La realitat és que en aquest moment els seus cossos haurien d’estar a anys llum de distància, però l’atzar ha aprofitat l’única nit que el destí no està d’humor per seguir controlant les seves vides, per retallar l’espai i el temps.
Així és com poden fer-se aquest petó que sembla lent per la distància sideral a la que es troben els seus destins.
I quan els llavis es toquen per última vegada, un llamp parteix la realitat en dos.
És la manera que té el destí de maleir per sempre els dos amants que han gosat desobeir-lo.
Sóc un fugitiu del no-res,
un trànsfuga de l’oblit,
res més que un explorador
dels límts del meu destí.
El destí no va calcular
que dient-nos coses boniques
el rebentaríem.
Tu i jo
desobeïm el destí.
-Si t’hagués conegut abans, t’hauria intentat protegir de tot això.
-No, ja m’està bé així. Si ens haguéssim conegut abans de tenir jo les ferides, el destí t’hauria reservat per a algú altre.
Lletres i Gargots 