Secció: “Temps/Realitat”

Avui
que el hivern se sent immortal,
la primavera somriu
d’amagat
pel dia que li acaba de guanyar.

Veig flors
però no veig primavera enlloc.

Aquell capvespre
era tan fràgil,
que el vam trencar
de tant mirar-lo.

Si jo fos dilluns
no podria parar de ploure.

Els dilluns
s’assemblen
a viure
sense tu.

El diumenge per la tarda
té el mateix regust
que sents quan t’acabes un llibre.

Els divendres
fan olor
de temps.

Si no fos divendres,
si no fos aquí.
Si fossis una altra,
si fos el meu llit.
Si fos jo matèria
etèria i fugaç.
Si jo fos per sempre
divendres i aquí.

El dissabte
fa olor a temps.

Un diumenge per la tarda de pluja,
hauria de comptar per dos diumenges per la tarda.

Cada diumenge per la tarda,
la vida
dubta.

El temps ho domina tot,
menys les tardes de diumenge.

T’estimo
com el diumenge
a la lentitud.

El diumenge per la tarda és la cigarreta del camí de tornada.
La que et fumes sense ganes,
i et deixa aquell gust amarg a la boca
com només tenen aquestes tardes.

A la meva vida,
tu ets el divendres per la tarda.

Floto
entre dos mons.
Un es desfà,
l’altre
me l’estic fent a mida.

Escric
per fugir del temps.

Inspiro.
Expiro.
Decideixo seguir vivint.
Inspiro.
Expiro.

No me’n refio gens ni mica
de la gent que no els agrada el cafè.

Des de que la ignoro,
la realitat no para de fer-me cas.

Tinc un mitjó
foradat,
desaparellat,
vell,
ronyós,
descosit,
descolorit,
passat de moda i
isolat
al fons del calaix.
I m’agrada.

Caic.
M’aixeco.
Em deixo trossos de pell
enganxats a terra,
que seran eterns testimonis del meu fracàs.
M’he fet més petit.
La carn nua em cou.
No he après res,
però ploro a gust.

Un dia d’aquests
escriuré el poema
que salvarà el món.

Enmig d’una societat
en venda,
escriure
és la millor manera que he trobat
de ser sincer.

Preferim inventar-nos un any nou
que acceptar velles frustracions.

Les seves boques sembla que s’acostin poc a poc, però la lentitud només és una il·lusió òptica.
La realitat és que, en aquest moment haurien d’estar a anys llum de distancia, però han aprofitat l’única nit que l’atzar els ha situat a prop, per fer-se aquest petó que sembla lent, però que només ve de lluny.
I quan els llavis es toquen, un llamp parteix la realitat en dos. És la manera que té el destí de maleir els dos amants que han gosat desobeir-lo.

-Fa dies que no escrius?
-Fa dies que el món no es deixa escriure.

Amb cada abraçada
alentim els rellotges.

Necessito paraules
que omplin
aquest buit
que li diuen temps.

Tranquils, que un dia d’aquests,
arrugo aquesta realitat
i començo a escriure’n una altra.

Cada segon que no vius,
el regales a la mort.

No viure
seria una pèrdua de temps.

Una carícia teva,
trenca el temps.

Es fa fosc tan d’hora,
just quan sóc conscient del dia.

La realitat és l’excusa
dels que no tenen imaginació.

Busco
forats de la realitat
per omplir-los de tu.

Som
un exèrcit de carícies
que lluita contra el temps.

Escric
per menysprear
el temps.

L’eternitat
és l’excusa
que s’inventa el present.

Instintivament, van apagar el televisor
i es van abraçar.
Ella el va mirar al ulls
i li va preguntar, entre llàgrimes,
“on hem estat tot aquest temps?”.

-Per què mai duus rellotge?
-Per no emmanillar-me al temps.

Les nostres mans
agafades
són les busques
d’un rellotge sense temps.

El temps
ni ens crea ni ens destrueix,
només ens transforma.

Junts,
fem que la realitat es quedi curta.

Busco
els forats de la realitat
per omplir-los de lletres.

M’abraces
i el temps,
gelós,
passa més ràpid.

-Perdoni, puc fer-li una pregunta?- va dir el jove.
-I tant, les que vulgui- va respondre-li el vell.
-Què fa, tantes hores cada dia, assegut en aquest banc sense fer res? No preferiria aprofitar el temps d’una altra manera?.
-Justament això és el que faig, jove. Aprofitar el temps, gaudint de com s’esfuma davant meu. Sense fer res, per fer-ho tot.

Som una novel·la
i el present és el punt de llibre.

I si agafem el món
i el girem
fins a canviar-li el nom?

Pàgina principal “Poemes curts i altres reflexions”