Nostàlgia és estar estirat sobre herba humida mirant els estels.
I cada estel representa un desig no complert, un somni abandonat al fons del calaix dels mals endreços, una promesa ignorada.
Fantasiejo pensant que, quan mirem els estels, estem observant el nostre passat, ja que la llum que ara percut la nostra retina va ser emesa fa anys, i per tant, ja no existeix.
Quan miro els estels amb nostàlgia (sobre l’herba humida), imagino que la llum que veig va néixer just al mateix moment que els meus somnis ara perduts. Somnis que han navegat erràticament, amb mi, durant tots aquests anys.
Quan miro els estels amb nostàlgia, penso en tots aquells plans que ara estem fent i que vagaran per l’univers, fins que algú altre (que encara no coneixem) els observi, d’aquí uns quants anys, estirat sobre una altra herba, també humida.
Lletres i Gargots 