Llegir és un dels grans plaers als que ha arribat l’evolució humana.
Escriure no.
Escriure és una necessitat dolorosa.
El mateix dolor que deus experimentar si t’extirpen violentament una part de l’ànima per salvar-te la vida.
Escriure és com aquell malson en que vas despullat pel carrer, i no saps que fots sense roba en aquell lloc desconegut.
I tothom et senyala.
I tothom riu.
I tothom té una cara deformada, on la boca n’ocupa més de la meitat.
Escriure és un gol a l’últim segon.
És la necessitat de reconèixer tot allò que som i que desitjaríem no haver descobert mai.
És la mercromina i l’aigua oxigenada.
Si pica, cura.
És per tot això, que cada dia, quan estic escrivint, només vull acabar, per començar a llegir-me.
Lletres i Gargots 