N’hi ha una a totes les piscines, segur que la reconeixeu.
És aquella senyora gran, amb els anys suficients per ser àvia i els cabells tenyits de ros.
Arriba a las piscina sola, en plena hora punta, i comença a nedar amb les ulleres de sol posades i el cap ben lluny de l’aigua (amb un estil que, només ella, diria que és braça).
Però avui, té la mala sort que quan comença a banyar-se, tots els nens surten de la piscina esperitats, com si alguna força còsmica hagués decidit que és l’hora de jugar a l’UNO.
En no veure cap possible víctima, es comença posar nerviosa.
Fa un cop d’ull a la gent que hi ha al voltant, fins que localitza a la típica família d’estrangers amb tres fills, que avui comença les vacances (també n’hi ha a totes les piscines, segur que els reconeixeu).
Veu com el petit està a punt de tirar-se a l’aigua, i accelera (amb aquell estil que, només ella, diria que és braça), per assegurar-se que, quan es llanci a la piscina, el petit diable estranger li esquitxi els cabells tenyits de ros, i així poder renegar en veu ben alta i queixar-se als pares.
Només així, adquireix tot el sentit el bany que s’acaba de fer, i que, de fet, no li venia gaire de gust.
Lletres i Gargots 