El Dídac s’ha trencat la clavícula dreta (fent el que ha de fer un nen de quatre anys), i ara, com si fos una penitència, haurà de portar el braç dret en cabestrell unes tres setmanes.
Li fa mal, perquè un os trencat fa mal, però no es queixa gaire.
I quan l’observo sortint de l’escola tot cofoi amb la seva clavícula trencada, és com si em posés un mirall a un pam de la cara, i em veiés jo mateix en primer pla acompanyat pels meus mals.
I els meus patiments.
El dolor és físic, és inevitable.
Tot allò que elaborem nosaltres a partir d’aquest dolor és patiment, i aquest és una creació pròpia de la ment, i per tant, fins a cert punt evitable.
És veritat que hi ha dolors (normalment no físics) que s’han de patir per a poder superar-los, però n’hi ha molts en que el patiment ens l’inventem per inèrcia.
Per inèrcia o per culpa d’una cultura que sempre s’ha sentit atreta pel concepte de patiment, com si el fet de patir donés un plus d’intensitat a qualsevol sentiment que l’acompanya.
El Dídac té dolor, però no pateix.
Els adults tot sovint patim i ni recordem quin dolor va ser l’origen d’aquest patiment.
Jo, per si de cas, estaré atent a totes les futures fractures de clavícula (espero que només metafòriques) que s’aniran fent els meus fills (fent el que han de fer els fills), i davant de qualsevol ombra de patiment innecessari, trauré l’arsenal de la raó, del sentit comú i de l’ara i aquí.
I si això em falla, l’humor pot amb tot.
I després, m’ho aplicaré a mi mateix.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 