Viure.
Ploure.
La decadència d’uns mitjons mullats.
Un paraigua maldestre que es gira pel vent.
El crit ofegat de la pluja.
Gent que mira a terra per no mirar-me a la cara.
Unes botes de pluja que la mare no em va voler comprar mai.
Ja fa massa dies que plou.
I aquest silenci enemic, agressiu.
Agafo el llibre i no recordo res del que vaig llegir ahir.
Un silenci tan intens que no és silenci.
Fins que sona aquest maleït telèfon que no penso agafar -els telèfons només porten males notícies-.
I si ets tu?
Despenjo.
-Ha parat de ploure. Per què no véns?
Lletres i Gargots 