Arriba cada dia a l’hora de dinar, i entra al menjador de la residència amb aquell caminar de dona que n’ha vist de tots colors.
Posa el pitet al seu marit, i li comença a donar el puré que, curiosament, sempre té el mateix gust però diferent color.
L’auxiliar de geriatria se la mira cada dia, i pensa que aquella dona vella i grassa, és l’única acompanyant que no ha faltat cap dia en els cinc anys que fa que treballa allà.
L’auxiliar de geriatria creu que s’ha hagut d’estimar molt aquesta parella. I quan la dona marxa, sempre a la mateixa hora, a l’home se li escapa una llàgrima d’aquells ulls que, per culpa de la demència, ja no entenen el que veuen. I aquella llàgrima la utilitza l’auxiliar de geriatria per convèncer-se que ell encara està a temps de trobar la dona que el tracti amb tant d’amor.
El que no sap l’auxiliar, és que la demència del senyor és secundària a l’alcoholisme que ha patit des de que es van casar. Tampoc ni s’imagina la de pallisses que ha rebut la dona quan ell arribava, de nit, intoxicat a casa. Ni tot l’infern que venia després.
El que no sap l’auxiliar, és que cada dia just abans de marxar, la dona vella i grassa, treu d’amagat una xinxeta que porta a la butxaca, i sense que ningú la vegi, la clava amb tota la ràbia que té acumulada dintre seu, al cuir cabellut del fill de puta del seu marit (com que encara té molt cabell, no li deixa marca). I que aquesta és l’explicació de la llàgrima de l’home, i de la cara de felicitat que fa la dona cada dia quan se’n va.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 