Em vaig fer gran l’estiu que “Sopa de Cabra” va treure disc en castellà.
Aquell estiu és el primer que recordo amb un regust agredolç.
Recordo aquell estiu com el del descobriment que l’estiu no té la capacitat -que sovint se li atribueix- de canviar-nos la vida.
Que passat l’estiu tot segueix igual.
O, com a mínim, que el canvi de debò mai depèn del lloc ni del calendari.
Fins aleshores, els estius havien estat el món ideal que tots volíem conservar.
Però l’estiu que “Sopa de Cabra” va treure disc en castellà, vaig ser conscient que els estius de dibuixos animats s’havien acabat, i que a partir d’aleshores començava un viatge iniciàtic que vàrem haver d’improvitzar creixent a pams tot alimentant-nos del caliu de la colla, i enamorant-nos amb data de caducitat en nits eternes sense memòria.
Aquell estiu em va ensenyar que l’estiu no t’ensenya res que no es pugui aprendre a qualsevol època de qualsevol any.
I els “Sopa de Cabra” em van ensenyar a reconèixer la valentia que amaga qualsevol canvi.
Tot i que això, no us enganyaré, ho vaig entendre molts anys més tard.
Lletres i Gargots 