El problema que té el destí, és que és més capriciós que qualsevol germanastra de qualsevol absurd conte infantil.
Tot depèn d’un simple semàfor en àmbar.
I de la decisió de si comences a córrer per passar abans de que es posi vermell, o t’atures i esperes a que torni a canviar a verd.
Doncs el que no saps, és que si acceleres i passes en àmbar, a l’altra banda del semàfor t’estarà esperant -com qualsevol princesa de qualsevol absurd conte infantil- aquell amic que fa més de 15 anys que no veus -i que fa més de 15 anys, i un dia, que el consideres ex-amic-.
I tot, com sempre, per culpa d’una nit borrosa en que el destí (i l’alcohol, no ens enganyem) van decidir canviar-ho tot.
Doncs és el maleït destí, el que t’obliga a passar en àmbar, o el que et bloqueja les cames per a que t’esperis al següent semàfor. És ell qui decideix si et reconcilies amb l’ex-amic -i escoltes les seves explicacions, que de forma immediata el faran passar a la llista d’amics- o el segueixes ignorant pel que va passar aquella nit (de fet, ben mirat, ningú recorda ja, del cert, què va passar aquella nit).
Així, els que som pessimistes de mena, inclús el dia després d’haver trobat un ex/amic per haver creuat en àmbar, pensem en quantes vegades el destí ens ha obligat a esperar al següent semàfor verd, mentre l’ex/amic, sol a l’altra banda, ens reclamava -en silenci- un petó que ens despertés d’un somni de més de 15 anys, i un dia.
O millor dit, un somni de més de 15 anys i una nit.
El problema que té el destí, és que només és un simple semàfor en àmbar. I se n’aprofita.
Lletres i Gargots 