Som llum.
Res més que llum.
Una claror que s’expandeix de forma caòtica per l’espai, robant-li lloc a l’infinit.
No es pot controlar ni modular.
La única opció que se li ha permès, és seguir les perverses lleis del destí.
D’aquesta manera passem gran part de la nostra existència.
Deixant que la nostra llum es perdi, deixant que es difumini per l’univers intentant desxifrar el dogma de l’atzar.
Però si aconseguim generar la força interior suficient per transcendir aquestes òrbites, podrem concentrar la nostra energia en cossos situats a anys-llum de la nostra galàxia vital.
Així, enmig de milions de cossos celestials que no existeixen, sinó que ens pertanyen pel simple fet d’haver vençut al no-res, n’hi ha uns quants, pocs, molt pocs, que ens corresponen de debò.
Són nostres, perquè els estimem amb l’amor suficient per trencar la immensa força d’un caos premeditat.
