Elles aprenen a jugar a bàsquet.
Nosaltres aprenem a ser pares de filles que aprenen a jugar a bàsquet.
No.
Tots aprenem junts.
I no a jugar a bàsquet.
Aprenem junts a viure, amb l’excusa del bàsquet.
Perquè la vida no és un partit de bàsquet.
La vida és un entrenament continu, un vespre d’hivern, en un pati amb unes rajoles que si caus et queda la cuixa marcada.
La vida és tenir febre i voler jugar el partit.
És tenir molta febre i no poder jugar, però anar a veure el partit.
La vida és un partit pares contra filles el dia que plou.
Fer un tallat un diumenge a les 9:00h al bar d’un camp de no sé on. I riure.
Perdre de trenta punts i seguir lluitant.
Perdre de trenta punts i seguir animant.
I riure.
Perquè potser el que de veritat hem d’aprendre tots plegats és a riure més. Riure quan es guanya i riure quan es perd és una bona manera de triomfar sempre.
Des de sempre que tinc un problema amb la competitivitat (de fet, crec que el problema el té ella amb mi). La competitivitat és com l’aigua del mar menjant-se la sorra de la platja. Però a diferència de l’aigua del mar, les onades de la competitivitat actuen a les fosques, sibil·linament, distraient-te amb el vell truc de l’èxit, i fent-te mirar cap a una altra banda –just cap a la banda per on no passa la vida de debò-. I quan te n’adones ja no tens platja per passejar. O pitjor encara, la platja que tens és tan trista com ho és la platja la nit abans de l’última nit d’estiu.
Una de les coses que més m’ha costat aprendre a la vida, ha estat trobar la frontera entre aquella competitivitat que és sana, i la que és patològica.
I als quaranta anys he deduït que la diferència principal està en la rialla.
Lletres i Gargots 