La societat líquida s’ha congelat.
Així, de cop.
Ha arribat la covid-19 i en un pim-pam-pum ens ha fotut un pervers truc de màgia just davant dels morros, i encara no sabem ni com ens ha pogut fer aquest canvi de cartes -o de societat- en tan poc temps.
Una covid-19 que m’imagino disfressada d’una d’aquelles fumejants bombones de nitrogen líquid que ho congelen tot (fins i tot el temps, i fins i tot l’instant) només tocar-ho. I, a sobre, aquest fum l’acabes respirant i t’emboira el cap i el cor.
Perquè jo, què voleu que us digui, des de que em reconec emboirat que puc dormir millor. Sembla com si, a sobre de tot el que ens està caient a sobre, tothom hagi d’aprofitar el confinament per fotre abdominals fins a rebentar i estudiar xinès a distància (que així quan torni a la feina tindré un fet diferencial que farà el meu currículum més atractiu). És la “versió confinament” del maleït -i fals- “si vols, pots”.
Jo, paradoxalment, des de que em reconec angoixat, estic més tranquil. Des de que he assumit que la situació que estem vivint és dura, se m’ha estovat la realitat de cop.
Aquí, davant de tots, reconec que llegeixo menys que mai, que m’he esborrat del grau que feia a distància, que em costa concentrar-me en el que sigui, que estic insuportablement irritable i que, a sobre, tot això sovint em dificulta ajudar com voldria als meus fills (ara que em necessiten més que mai). I també reconec, aquí davant de tots, que reconèixer tot això m’allibera. Perquè així, ara que tot és fred i tothom està massa lluny, em reconec real, autèntic i fal•lible.
No és ara el moment ideal per ser cnscients que sovint “volem i no podem”? I si aquesta fos la frontissa del canvi que ha de venir?
I si ara, que la realitat està donant més voltes que un cub de Rubik, fer abdominals fins a rebentar i estudiar xinès a distància, només ens desviessin l’atenció cap a la banda equivocada?
I si, ara, just ara que tot canvia, fer abdominals fins a rebentar enfortís més als poderosos que la nostra musculatura?
Aquest truc seria el pitjor perquè ens l’estaríem fent a nosaltres mateixos. I en el pitjor moment.
Lletres i Gargots 