Com cada tarda, baixa cap a les 17:00h i s’asseu al mateix banc de sempre.
Porta aquelles sabates de reixa, de color blau fort, que es compren els vells el dia que assumeixen que són molt vells i que el temps no n’entén, d’excuses.
Duu uns pantalons de color cafè amb llet, que fan joc amb les taques que s’acaba de fer a la camisa sucant la magdalena.
Cada tarda, baixa i s’hi està una horeta.
No porta rellotge, però l’artrosi i la duresa del banc ja s’encarreguen d’avisar-lo puntualment.
Durant l’hora que s’hi està no fa gaire cosa, només observa. I ho fa amb la serenor que només tenen aquells que ja no tenen res a perdre.
Sovint, tanca els ulls i escolta converses, i se n’ha d’inventar el significat ja que la seva oïda és incapaç d’entendre res, amb tot aquell soroll.
Cada tarda, la horeta que baixa al parc, és l’estona de vida que li queda.
La resta d’hores només serveixen perquè avanci el compte enrere.
Tant per a ell com per a la seva dona.
Als seus dies, només els hi queda l’hora que baixa al parc de l’escola que tenen tot just al costat d’on viuen. La resta del dia el dedica a cuidar a la seva dona, malalta de vella.
La cuida com pot.
I el que encara pot, és acariciar-li les mans (que ja no tenen forma de mans) amb una tendresa com no has vist mai.
I li fa petons.
I quin petons!
I cada dia li explica (o ho intenta) les notícies. Tant li fa que ella faci anys que es va desconnectar d’aquest món. I ho farà mentre visqui. Mentre visquin.
I com que a la seva memòria li queda molt poquet, cada tarda quan ve la treballadora familiar, ell baixa al parc que tenen al costat de casa.
Baixa i observa com el parc es va omplint dels marrecs que surten de l’escola.
Baixa per recordar (i així després poder tornar a explicar-li a la seva dona) la meravellosa sensació d’estar envoltat de nens.
Allò que havien fet els dos junts tantes vegades, sobretot després d’haver acceptat que la vida els havia regalat l’immens amor que sentien l’un per l’altre, però els hi havia robat la capacitat de poder tenir fills.
Il·lustració: Sílvia Morilla
Veure més Poemes il·lustrats per Sílvia Morilla
Lletres i Gargots 