Els Hospitals estan cansats.
Els Centres d’Atenció Primària estan cansats.
Els Centres Sociosanitaris també estan cansats.
La por, sobretot a la primera onada, és fàcil de vèncer. L’adrenalina i la convicció vers la teva professió és suficient per llançar-te a la piscina i que tothom aporti el millor que guarda per tots els racons del seu cor i del seu cervell. Va ser dur haver de conviure amb la mort de forma tan intensa, molt dur, però justament per això els sanitaris teníem clar que no hi havia una altra opció que treballar plegats, com mai ho havíem fet abans.
La segona onada va parar just a temps per evitar el col•lapse. I quan parlo del col•lapse em refereixo a la disponibilitat de llits (a aquestes alçades tots sabem que a aquest nivell l’indicador més important és l’índex d’ocupació dels llits de les UCIs), però també em refereixo al col•lapse físic i mental del personal sanitari. Sobretot si a aquesta 2a onada li afegim el fet que, al contrari que a la 1a, es va intentar minimitzar al màxim la repercussió sobre els altres serveis i tractaments.
Per tot això, ara que comencem a parlar de la 3a onada, l’energia comença a justejar. Està clar que els sanitaris només hem fet la nostra feina i que ens podem considerar uns afortunats, ja que hem cobrat cada final mes (en un moment on cada vegada menys gent pot dir el mateix), però això no evita el cansament. I tampoc evita que comencem a arribar als nivells de saturació dels nostres sistemes d’adaptació a una situació que, d’una manera o altra, ens està superant a tots.
Aquest escrit no deixa de ser un crit d’ajuda a tota la ciutadania.
Els sanitaris seguirem sent-hi, i tant que hi serem, sempre! Però ara que veiem que poden venir uns dies complicats, necessitem traslladar el treball en equip que durant la 1a i la 2a onada va existir dins dels centres sanitaris, cap a la tota ciutadania.
La 3a onada és, ara més que mai, cosa de tots. Cuidem-nos.
Lletres i Gargots 