L’últim segon de l’últim minut de l’any

L’últim segon de l’últim minut de l’any, el tinc reservat.
Uns segons abans faré com si vaig a la cuina, i sense que els de casa em vegin, agafaré un sac que tinc guardat al fons del calaix dels tuppers.
Un sac que fa mesos que vaig comprar a una tenda d’aquestes petites de barri, on sempre hi ha una dona gran que podria ser la teva iaia que t’aconsella i, curiosament, sempre l’encerta. Un sac que, poc a poc, he anat omplint i que ara ja està a vessar.

Aquest sac que fa mesos que li vaig comprar a la iaia de la tenda del barri, serveix per guardar les abraçades que, pel que sigui, no podem fer però que ens agradaria que no es perdessin.
Així que amb la màxima delicadesa que he estat capaç, amb la mateixa suavitat amb la que es fica un nadó al bressol, durant tots aquests mesos he anat introduint-hi les abraçades que només podia imaginar. També he vist que hi caben petons. I llàgrimes. I alguna carícia.

L’últim segon de l’últim minut de l’any, obriré una finestra de casa sense que ningú em vegi (encara he de decidir quina) i buidaré el sac.
Em quedaré mirant com volen totes les abraçades (i alguna cosa més) que no he pogut fer aquest any, i com marxen buscant cadascuna el seu destinatari.

És probable que alguna sigui per tu, i que notis com, un polsim de vent provinent de la finestra mig oberta del menjador t’acarona la galta durant l’últim segon de l’últim minut de l’any.

Llegir més Reflexions

Anar a la pàgina d’inici