El moment del bany és el més paradigmàtic de l’educació d’un fill.
Tot comença, normalment, abans de sopar. Mentre un cuina, l’altre els banya.
Fins aquí, tot perfecte.
-Vinga nens, a la banyera!-.
-Però si ahir ens vam dutxar!-, -Avui no toca!-, o -D’acord, però sense sabó!-, són algunes de les respostes, de manual, més freqüents.
Aleshores comença una de les moltes petites batalles quotidianes… “la roba bruta al seu lloc i cap a la dutxa”. “Ara!”. I freqüentment cal recórrer a l’amenaça universal de ” a la d’una, a la de dues, a la de….”.
Però el que és paradigmàtic, no és això. És que al cap de mitja hora (més o menys), comença una altra batalla, però a la inversa. Ara no volen sortir per que s’ho estan passant de conya. Cagundéu!.
I la conclusió que en trec de tot plegat, és que aquest fet és una demostració de que els nens no estan capacitats per decidir segons què. I que no hi ha res que creï nens més insegurs, que fer-los decidir sobre allò que no estan preparats. Deixem als nens exposar les seves opinions, però no decidir allò que ens toca decidir als pares.
I què dir d’aquella pregunta (que cada vegada és més comú) de ” Què vols per sopar?”.
Jo, i si estic de bon humor, els deixo escollir entre ou ferrat, truita o ou dur.
De manual.
Lletres i Gargots 