Ara que molts voregem els quaranta, un comença a tenir la sensació que, sense desitjar-ho, estem entrant en una fase (ho escric amb la boca petita) de maduresa (paraula que, encara ara, em produeix una picor irrefrenable pel cos i l’ànima).
I el que caracteritzés aquesta fase hauria de ser l’equilibri entre l’experiència i el coneixement. Ja tenim prou anys viscuts, com per haver pogut aprendre del passat (qui ho hagi volgut, és clar), i tenim un cervell que encara funciona a ple rendiment (o això vull pensar).
L’emoció d’aquest moment vital hauria de ser la calma. Després de fases on domina la reactivitat i l’acció, el pensament dicotòmic i la imposició, ara hauríem de començar a ser capaços de veure el món de manera diferent.
Hauríem de ser capaços, primer, d’acceptar la nostra visió del món, i després, d’acceptar altres visions d’altres mons.
I també hauríem de ser capaços de reconèixer aquelles maneres d’interpretar la realitat que no ens interessen, i, actuant de manera poc madura, enviar-los a pastar fang.
Lletres i Gargots 