Vull ser Pep Guardiola.
I anar sempre amb jerseis foscos de coll alt i pantalons ajustats.
Portar una ampolla d’aigua a la mà dreta i no parar de moure-la. Amb gràcia.
I aprendre’m l’idioma del país on vaig a treballar abans de trepitjar-lo, i així, guanyar-me’ls el dia abans del primer dia.
Ser dur quan he de ser dur i amb qui he de ser dur.
I ser just.
Saber ser injust quan sigui més just que ser just.
I fotre fora als que em complicaran la vida sense esperar a que ho facin.
Llegir poesia.
Ser amic del poeta.
Anar a un concert dels Manel i que uns del públic em cantin que em quedi. Si us plau. Un any més.
Agafar-me un any sabàtic per demostrar que, sense mi, el futbol només és futbol.
I ser ciutadà del món però tenir clar d’on vinc i on volem anar.
Llevar-me ben d’hora i que el dia sàpiga que ja li porto mitja hora d’avantatge.
I, sense haver cridat, quedar-me afònic de tant en tant.
M’agradaria ser Pep Guardiola, sobretot, per veure’m dubtar la nit abans d’un partit important. I preguntar-li a la dona quin lateral dret posaria ella. I tenir ansietat i no poder dormir. De nervis.
No saber quin canvi fotre a mig partit i no fer-ne cap per por d’equivocar-me.
I perdre.
Patir tot sol, al meu despatx, mentre tothom pensa que estic descobrint una manera nova i genial d’atacar un 5-4-1.
I després, patir més perquè ningú sàpiga que he patit.
Tot en silenci.
I plorar a la dutxa.
D’amagat.
I que l’única demostració de debilitat sigui aquella afonia que em ve, sense motiu, molt de tant en tant.
Lletres i Gargots 