Pocs gestos són més senzills, i tenen més significat, que una carícia.
Un lleu moviment de dits, moltes vegades només d’uns centímetres, capaç de comunicar tants sentiments com quilòmetres de paraules.
La carícia té una cadència que (si és la precisa) pot fer resincronitzar, al que la rep, amb el ritme i la freqüència que genera l’Univers.
Però pel que fa a les carícies també hi ha jerarquies, i cap carícia es pot comparar a les que deixen fer-se els fills.
Aquestes es fan sempre en silenci, però diuen tantes coses!.
Intentes transmetre-li, amb aquell imperceptible moviment de dits, tot allò que és massa important com per explicar-ho amb el llenguatge de la raó.
Fins que arriba un dia, que mentre tu li estàs fent les carícies, notes com la seva mà petita i molsudeta, es comença a moure a la teva esquena, just aquells centímetres suficients per transformar el monòleg en diàleg.
Il·lustració: Sílvia Morilla Serrano.
Lletres i Gargots 