Ara resulta que els dec un gelat als meus fills.
És sorprenent com (sense fer servir l’Excel) recorden, fil per randa, a qui li toca escollir pel•lícula, a qui li toca seure al costat de la mare, i tots els gelats que algun dia (vés a saber en quina situació, que prefereixo no recordar) has dit que els hi compraries.
I aquest fet m’ha fet pensar en tot el que dec. Tantes coses que potser hauré de fer un nou Excel (el que tinc, ja no accepta més pestanyes).
A molts de vosaltres us dec explicacions. A d’altres un silenci. També us dec algun “perdó”, i més d’un “gràcies”.
A algú li dec més sinceritat (tot i que, amb qui penso, no crec que ho arribi a llegir mai).
També n’hi ha que els hi dec un dia. A un altre, un sopar (d’aquells que no s’acaben mai).
També dec uns quants cafès.
Recordo que quan un de vosaltres passava per un moment difícil no vaig poder ser al seu costat (ja que, per fer-ho més cruel, jo passava per un moment preciós).
A tu, et dec un poema.
A l’altre li dec perdonar-lo per allò que va fer (i que ja no recordo què és).
I també n’hi ha uns quants que no us dec res, perquè sempre (o quasi sempre, que tots som humans) m’ho heu donat tot.
Però, de tot això, la única cosa que tinc clar que no em perdonaran, són els dos gelats que ara resulta que els hi dec als meus fills.
Lletres i Gargots 