Als que ens dediquem a la sanitat, ens haurien de pautar una visita mèdica (de rutina, no fotem!) de tant en tant. Treure’t la bata, i que el que la porti sigui l’altre, és un exercici pràctic del que la teoria anomena empatia.
Ser l’altre, et permet connectar amb les inseguretats, les pors i els dubtes del que espera una resposta encara que aquesta no sigui d’una importància vital.
Ser l’altre, t’obliga a connectar amb la debilitat i la feblesa inherent a la condició humana, i et treu violentament la disfressa de fals jutge que ens atorga la bata blanca i el fonendoscopi.
Ser l’altre, és una hòstia ben donada, de les que et deixa la marca a la galta, i et ressitua en l’ancestral joc de la supervivència.
Tot això, ho escric des d’una sala d’espera, amb més d’una hora de retard, esperant una visita mèdica (de rutina, no fotem!).
Lletres i Gargots 