El presentador de les notícies de les vuit, la veu passar cada dia per davant de la ràdio. Cada dia, mentre està en directe, en algun moment dels sis minuts que triga en llegir les notícies, passa ella per l’altra banda de la vidriera que separa la ràdio del carrer.
Deu ser una dona morena, d’un metre setanta aproximadament. Creu que és més aviat prima, i se la imagina amb un caminar altiu i segur, d’aquells que demanen les sabates de taló.
Malauradament, no pot estar segur de cap de les seves característiques ja que, tot i que la veu cada dia, ella sempre passa per davant de la ràdio quan ell té la vista fixada en el paper on li han escrit les notícies.
Amb els anys d’experiència, tot bon presentador de notícies, desenvolupa la qualitat de memoritzar-les en quatre o cinc lectures ràpides. Però sempre hi ha aquella ciutat alemanya amb sis o set consonants seguides, o una nova tennista russa que ha passat ronda, o la manifestació de torn on el ball de xifres d’assistents t’obliguen a mirar el paper per no equivocar-te a favor de ningú.
Doncs, cada dia, ella passa en aquest moment.
Aprofita el parell de segons que ell està amb el cap cot, llegint, i passa.
A vegades té temps de veure-li l’esquena, a vegades el cul. Tot sovint, només l’ombra.
No pot dir que n’estigui enamorat. Tampoc és una atracció sexual. Però l’ha de veure, ni que sigui per un dia, de cos sencer. Si no embogirà. I ha de ser avui.
De camí cap a la ràdio (hi va caminant des de que li van dir que tenia el colesterol a dos-cents vint) pensa que avui no mirarà en cap moment els papers. I si toca ciutat alemanya, se la intentarà memoritzar. I si no pot, se la inventarà. Decidit.
Arriba a la ràdio. Els d’informatius li donen els folis amb les notícies escrites. I ha tocat ciutat alemanya (és austríaca, però tant li fa).
Però també ha tocat una nova tennista russa, que té més consonants al nom que anys al carnet.
I, mira que és mala sort, manifestació amb xifres de set dígits.
S’ho intenta aprendre tot de memòria, però sap que no podrà. Tot i així, està decidit a no baixar el cap, i mirar atentament la vidriera durant els sis minuts. Passi qui passi. Peti qui peti.
Un cop fet, llàgrimes de penediment i culpabilitat.
Han estat els sis minuts més ridículs de la història de la ràdio. Amb un presentador que no n’ha encertat ni una, però amb els ulls fixos a la vidriera que dóna al carrer, buscant a una dona que no passava. Ja cap al final, quan quedaven pocs segons per a acabar l’informatiu, ha entrat el director i l’ha acomiadat en directe (quin gran moment de RÀDIO en majúscules!).
I quan el director ha acabat, ha aparegut la dona a l’altra banda de la vidriera. Una dona ni baixa ni alta, ni prima ni grossa, ni real ni imaginària.
Una dona d’allò més vulgar, que avui ha caminat per la vidriera ben lenta, per assegurar-se que ell (ja sense feina) tingués el temps suficient per a fustigar-se a consciència.
Lletres i Gargots 