Ho reconeix tot tan bon punt el taxista el desperta i li diu que aquella és la direcció que li ha indicat al pujar. Sense poder aguantar-se les llàgrimes, dóna al conductor els diners necessaris perquè marxi i el deixi sol. Sol amb aquella casa, sol amb aquell pati, amb aquell jardí regnat per una majestuosa alzina. Només acompanyat pels records que li han consumit la vida.
Contràriament al que esperava, una sensació de pau envaeix el seu cos, la pau del que sap que ha tornat a casa. Perquè aquella, tot i els anys que fa que no la trepitja, sempre ha estat la seva casa.
Abans de començar a caminar, una ràfega de vent fa tancar-li els ulls i en ella reconeix un cabdell d’olors que li saturen l’olfacte. Fent un esforç per a no obrir les parpelles, reté aquesta barreja d’aromes i els comença a desenredar. Primer reconeix la tranquil•litat de casa seva. Reconeix l’olor del dinar: una barreja entre l’estofat de la mare i de la suor del pare. Reconeix l’olor a terra que desprenien aquelles mans clivellades pel sol i el fang abans de rentar-se-les. Reconeix el primer dia d’escola, la mort de l’avi, al seu primer amor, i reconeix l’olor de totes les llàgrimes que ell ha vessat pensant en aquell indret. En definitiva, reconeix el que ha estat la seva vida, perquè tot el que ha passat després d’abandonar aquell lloc, no li pertany a ell. Pertany a la consciència dels que el van matar sense treure-li la vida. Pertany als que van voler esborrar el seu passat.
Llavors, un record el colpeja fortament des de l’indret on es guarda tot allò que no es vol recordar. Feia anys que no ho revivia, però aquelles olors portaven massa bons records com per a estar alerta i no deixar aflorar els dolents. El dolor comença a ésser insuportable, fins al punt que l’obliga a agenollar-se. És un dolor estrany, un dolor que no ha sentit mai. De cop se n’adona que no és ben bé dolor, sinó que és com si algú intentés fer-li obrir els ulls. S’hi oposa amb ferocitat, ja que vol seguir recordant tot allò que ha oblidat amb el temps, i sap que si obre els ulls tot se li esborrarà del cap. Lluita tot rebolcant-se pel terra contra aquell record, lluita contra el seu passat, contra la seva vida.
Quan finalment obre el ulls ho veu tot com estava el dia en que tot va començar, o més ben dit, el dia en que tot es va acabar. Com si fos un ocell, les imatges passen per davant seu vistes des de el cel. Veu com arriben els soldats, com cinc d’ells violen a la seva tieta, veu com maten al veí que es negava a separar-se de la seva dona. Sent el plor de la seva mare barrejat amb el rumor de les botes militars. I es veu a ell mateix, amb dotze anys, amagat sota la taula, resant al Déu que li havien ensenyat a l’escola, que, com comprovaria en els següents anys, s’havia oblidat d’ell i del seu poble. No li ho perdonarà mai que s’oblidés d’ells. Ni després de mort.
Reclutant les poques forces que li queden aconsegueix posar-se dempeus i, tentinejant, arriba fins a l’alzina que hi ha al pati, i s’estira per a rebre a la mort al mateix lloc on van afusellar al seu pare.
Lletres i Gargots 