Hi ha decisions que et canvien per sempre. Com la primera infidelitat, el primer clau que fots amb la parella (sense ganes) després de la primera infidelitat, o la primera vegada que inspires amb l’ànima i te la fots nas amunt.
I com allò que estava a punt de passar.Ho considerava el clímax d’una carrera plena d’èxits. Tot i que, també cal dir-ho, havia tingut més d’un moment difícil (i molt), sobretot en relació a la seva manera d’afrontar la frustració.
Li havia costat molt reconèixer-ho, però els 18 mesos d’ingrés li van ser molt útils. I no només per aconseguir l’abstinència, sinó també per identificar els seus trets de personalitat més característics.
Una impulsivitat descontrolada, que li impedia reflexionar (ni que fos uns segons) sobre quina era l’opció que més li interessava en cada moment. Una fredor emocional i una manca absoluta d’empatia, que feien que li importés una merda els sentiments dels altres.
I una necessitat de recerca de noves sensacions, que li havien fet experimentar amb tota mena de substàncies, i amb tota mena situacions límit (i que l’havien dut, vàries vegades, fins més enllà d’aquests límits).
Una vegada va identificar la seva personalitat, va decidir treure’n profit. Amb el pas del temps, i de les relacions, ja havia abandonat qualsevol expectativa de refer la seva vida personal (sobretot després de l’última baralla amb l’última ex, on va estar apunt de perdre el control, i no vol ni pensar que hauria pogut passar), així que va decidir centrar tots els seus esforços en l’àmbit laboral.
Va haver de treballar de valent per arribar al lloc on era ara. I també va haver de mentir molt, i manipular, i subornar. I amenaçar. Amb tot, va arribar fins a dalt. Director de Recursos Humans. I tothom sabia que feia la seva feina de puta mare. I el que no ho sabia, feia veure que ho sabia.
Tot sovint en gaudia, i fins i tot, més d’un dia n’havia obtingut tal plaer, que havia estat a punt d’arribar a l’orgasme.
I ara li acaben de dir que ha fotre fora aquell filldeputa! El filldeputa més gran que coneixerà en sa vida!. “S’ho mereix!, i tant que s’ho mereix!”, pensa mentre l’adrenalina satura el seu sistema circulatori, i comença a suar com un porc. La sensació de vertigen (aquell vertigen que tens mentre la muntanya russa fa la primera pujada) l’envaeix.
S’ho pren com el repte de la seva vida. Si ho aconsegueix, ja res no el podrà aturar. Mai.
Agafa el model de carta d’acomiadament fet pels advocats de l’empresa (que ells s’encarregaran d’enviar per Burofax), i el comença a omplir. Com sempre, primer escriu el seu nom al costat d’on posa “Director de Recursos Humans”. El que és diferent aquesta vegada, és que també ha d’escriure el seu nom on posa “Nom de la persona acomiadada”.
Amb l’últim traç del bolígraf, el plaer és insostenible, i s’escorre.
Lletres i Gargots 