Sempre havia defensat que mai es compraria cap moble a l’Ikea.
I aquí el té.
Recorda molts sopars on el tema de conversa principal acabava sent la seva negativa a comprar els mateixos mobles que té tothom.
Recorda com defensava, amb vehemència, que les grans multinacionals enfonsen el petit comerç i l’economia dels de casa.
De fet, el que recorda de tots aquest sopars, és la sensació d’ésser el centre de totes les mirades i, sobretot, la sensació d’estar èticament molt per sobre de la resta dels comensals.
I aquí el té. El moble d’Ikea.
Bé, el que té és una capsa amb fustes d’Ikea, que si les muntes com diuen les instruccions, en surt un moble (el mateix que té tothom).
Comença a muntar-lo, i mentrestant, es va repetint que madurar és evolucionar, que el que ara és un error demà deixa de ser-ho. I que el fet de tenir un moble seu no implica que deixi de ser crític amb la política de l’empresa.
I ja comença a pensar les raons que explicarà als seus amics al següent sopar (que, per cert, toca a casa seva).
Però el moble no està quedant gens bé. Les fustes no acaben d’encaixar. Sobren cargols. Les instruccions són una merda.
Fins al punt que el moble que tenia (mig) muntat es parteix per la meitat i, en caure, es trenca encara en fragments més petits.
Ràpidament, recull tots els trossos i sense perdre temps, corre per tirar-ho tot al primer contenidor que trobi (tot i que ell és un gran defensor del reciclatge). Així, al següent sopar (que toca a casa seva), encara podrà posar sobre la taula la superioritat moral que té sobre la resta dels seus amics.
Lletres i Gargots 