1
Avui fa deu anys que hi treballo. Tot va ser acabar l’últim curs de la facultat, comprar-me el diari el primer diumenge com a graduat i obrir el suplement de les ofertes laborals. Sense saber ben bé per què, dilluns al matí vaig trucar-hi només llevar-me, i vaig acceptar el treball sense atrevir-me a plantejar altres opcions.
Els inicis van ser fàcils. Era jove i cobrava un sou fixe, i en aquella època no tenia gaires expectatives laborals. De fet, en general, mai no n’he tingut gaire d’expectatives. És una bona manera de no tenir grans decepcions. El meu únic objectiu era intentar mantenir una vida el més emocionalment asèptica possible, apartar tot el que pogués implicar la més mínima opció d’alterar l’electroencefalograma pla en que havia convertit la meva existència i intentar allargar aquest estat letàrgic eternament.
Els inicis van ser fàcils. Però els inicis acostumen a durar menys del que voldríem, sobretot quan has de compartir-los amb un cap com ell. La millor manera que se m’acut per definir-te’l és que és una persona fàcil d’odiar. No sé com explicar-t’ho, però estic convençut que quan el coneguis, l’odiaràs tant com jo.
Doncs vet aquí, que el que en el seu moment va ser la pitjor elecció possible (tot i que ja t’he dit que, sent estricte, jo no vaig escollir res), va ser el punt de recolzament que em va permetre moure el meu món. El fet d’odiar-lo amb tanta intensitat, va fer que sortís de la meva indiferència, i comencessin a brollar-me tot tipus de sentiments que no sabia identificar. Així que un dia que ell no era a la feina, vaig posar a Google: “com entrenar les meves emocions”, i com que avui en dia Google et localitza i et mostra els resultats més propers, em va sortir el telèfon d’un psicòleg que visita a l’escala del costat.
Després de moltes sessions de psicoteràpia cognitiu-conductual, el psicòleg va arribar a la conclusió que ja estava preparat per a posar en pràctica la meva milloria i em va plantejar quin aspecte concret volia treballar-me. Ho vaig tenir clar. En deu anys, no m’havia ofert cap augment de salari, i, en deu anys, jo no havia tingut el coratge de demanar-li. Així que vàrem començar la teràpia.
- “Perquè creus que no t’ha ofert mai un augment?”
- “Perquè no li has demanat mai?”
- “Què sents quan hi penses?”
- “Com creus que podríem sublimar aquest odi?”
- “Podria ser que aquest odi reflectís l’odi que sents per tu mateix per no tenir el valor de demanar-ho?”
2
Avui fa deu anys que hi treballo, i he escollit aquest dia per sol•licitar l’augment. Tant se me’n fot si me’l concedeix o no. Les expectatives que hi tinc posades no tenen res a veure amb un interès pecuniari, sino amb la sensació que això suposarà un punt d’inflexió a la meva gràfica vital.
Ho tenim tot calculat. Sessió abans d’anar a la feina. Repassem les frases que he de dir. Visualitzem les possibles emocions que puc sentir. Assagem com gestionar-les. La respiració ho és tot. No té res de dolent demanar el que creus just. Pensa que ho faràs bé. Digues-li només entrar a la feina. Ho faràs bé.
Entro decidit, enèrgic, ferm. No el veig. Pels sorolls dedueixo que està al lavabo. Crec que és millor que esperi a que surti. Espero. Ara tira de la cadena del vàter. Es renta les mans. Ara s’eixuga les mans, i quan acaba, em diu: “Signa els papers que tens a la taula. És un augment de salari. T’ho mereixes”.
Lletres i Gargots 