Ella, com no pot ser d’una altra manera, de blanc. Elegant però discreta.
Ell, amb jaqué, però amb algun complement que li doni un toc més atrevit. Tal com és ell.
Jo, amb la jaqueta i els pantalons de sempre. Ja em coneixeu.
Els nens, estrenant vestit i camisa, que si esperen a tacar-se’ls fins a les postres (que seran de xocolata), ja serà tot un miracle.
L’Anna, emocionada abans de començar.
A l’església ens faran esperar, però coneixent a la núvia, ja procurarà que no sigui gaire estona.
Mentrestant, ell anirà saludant als convidats, amb aquella rialla sense límits que defineix la seva cara, i, xerrant sense parar, aprofitarà l’únic moment del dia que en serà el centre d’atenció.
Només veure-la entrar, els ulls se li humitejaran, però mirarà a son pare (que li tornarà una expressió tendra i plena de fermesa) i aguantarà el plor (o quasi).
Ella no, ella ja haurà plorat abans, en silenci (que és com es plora el dolor de veritat), amb la intenció de mantenir viu el record i paladejar el moment simultàniament. Que en això, ja en té experiència.
De fet, és el que fa des de que la conec.
És el que fa tota la família des de que els conec. Assaborir l’ara i aquí, ben conscients que és efímer.
Amb joia. Que es diferencia de l’alegria en que aquella és més madura.
I eterna.
I amb el llançament de l’arròs, també donarem per acabat el temps de la contenció.
I que brollin els sentiments d’una vegada!. I les emocions (que mai he sabut si són el mateix o si són coses diferents, però ara tant se me’n fot)!!!.
I vinga a abraçades. I petons. I fotos dels nuvis. I dels pares dels nuvis. I de qui vulgui amb qui vulgui, que per això ja ha començat la festa!
I els nens es començaran a excitar, i començaran les amenaces (signades en paper mullat) de deixar-los sense postres.
Perquè en un dia com el que serà dissabte, tothom, faci el que faci, tindrà postres. I tothom en podrà repetir tantes vegades com vulgui.
Un dia com el que serà dissabte, és un dia per mimar-lo, per cridar-lo i per ballar-lo enmig de la pista, amb els nens i els seus vestits nous. Ara ja sí, tacats de xocolata.
Lletres i Gargots 