Així com els nens acaben de començar l’escola, els adults ens retrobem amb les tardes de diumenge.
Perquè les tardes de diumenge de l’estiu, no són tardes de diumenge. Són massa alegres.
A partir d’ara, les tardes de diumenge tornaran a tenir aquell ritme lent i dens característic. La nostra panxa tornarà a recordar com fer-se un nus, tota sola, utilitzant aquella tristesa existencial (de la qual no podem identificar-ne l’origen) i que ens envaeix de sobte, quan despertem de la letàrgica migdiada de diumenge.
Les tardes de diumenge són, sobretot, silencioses. Pel carrer, tot i veure com la gent mou els llavis, és impossible escoltar cap conversa, i els cotxes, còmplices, col•laboren baixant les revolucions, i ens fan saber que ells també tenen un no-sé-què per dintre.
Els vells, es vengen dels menyspreus de tota la setmana, i no baixen al carrer. I miren, amagats rere la cortina, amb la seva vella mirada pausada i serena. I se’ls hi escapa mitja rialla.
I quan comences a dubtar si podràs suportar-ho gaire estona més, arriba la nit i l’ambient es descongestiona.
I amb l’arribada de la foscor, tot canvia, i despertes d’una espècie de somni que ha durat tota la tarda.
I et passes la setmana intentant ignorar la por de que un dia el somni duri un pèl més, i no puguis despertar-ne.
Lletres i Gargots 