Avui fa divuit anys.
I ara que el nostre amor és adult també numèricament, penso què seria de nosaltres si no haguéssim coincidit aquella nit, en aquell concert, el dia en que li vàrem robar la festa major a la nostra ciutat i la vàrem fer, per sempre més, la nostra festa major.
I també penso, què seria del món, si no ens haguéssim trobat aquella nit?
Però el que us vull dir avui, és que aquella nit, no vàrem coincidir.
Des de que el món és món que ens va concertar una cita, i era aquella nit, i era en aquell lloc en concret.
I ja va fer perquè ens trobéssim, perquè sinó, el món sencer hauria perdut el poc sentit que té.
I després vàrem anar a aquell bar, que encara avui dubto que fos real.
I va venir el primer petó. I tot el bar va aplaudir (què romàntic!).
I era el món sencer el que aplaudia, perquè amb aquell petó, el món ja tenia l’excusa per poder seguir girant eternament.
I encara avui, divuit anys després, està tot el bar, dempeus, aplaudint-nos.
Lletres i Gargots 