No té res que retreure-li a la vida.
Ha viscut intensament, i la vida li ha retornat més del que s’hauria imaginat mai.
Així que, quan el metge li va diagnosticar la demència, no va fer cap drama. Prou que ho sabia ella que al seu cap li passava alguna cosa!
No calia cap metge!
Si amb prou feines recordava què havia dinat!
Des d’aquell dia, l’únic objectiu que ha tingut, ha estat intentar ser conscient del dia que el seu cervell hagi involucionat tant que ja no pugui ser considerat el seu cervell. I que, per tant, les idees que tindrà aquest nou cervell, ja no seran les seves idees.
Per solucionar-ho fa un pacte amb la família (que és allò que més ha estimat, i estimarà, en aquest món).
Cada matí li preguntaran si encara vol complir l’acord que han segellat dins d’aquell sobre.
Mentre la seva resposta sigui SÍ, tot seguirà igual.
Però el primer dia que respongui que NO, tota la família (la que tant ha estimat i estimarà) agafarà el primer vol cap a Suïssa i l’acompanyaran, en el seu últim viatge, cap a aquella clínica on acaben amb el patiment.
Tot això tan difícil farà la família (ho fan només perquè l’estimen, i l’estimaran) el primer dia que respongui NO a la pregunta (redactada per ella mateixa): “Àvia, vols l’eutanàsia el dia que deixis de ser tu?”.
Lletres i Gargots 