L’actor que acaba de debutar, com a protagonista, al teatre més gran de la seva ciutat, té un no sé què a l’estómac.
Al camerino, mentre es desmaquilla, no es pot treure del cap l’ovació de més de sis minuts del públic, amb tot el teatre dempeus. Un públic, el de la seva ciutat, conegut arreu perquè s’ho pensa dues vegades (i a vegades tres i quatre) abans d’aplaudir a un actor. I essent un debutant, la unanimitat d’aquesta nit només pot voler dir una cosa: la seva carrera com a actor té molt bona pinta.
S’afanya per sortir el primer del teatre i no haver de compartir copes ni rialles amb la resta del repartiment. I és que a mida que l’ovació anava augmentant de volum, els seus dubtes creixien proporcionalment. Dubtes que, curiosament, no tenia quan ha començat l’obra. Ni quan ha acabat. Els dubtes s’han gestat, dins la seva panxa i com per generació espontània, en el petit interval que hi ha entre que ell ha acabat la darrera frase de la funció, i el moment en que la primera fila (la dels coneguts) ha començat a aplaudir. Res, màxim cinc segons.
Truca al col•lega de tota la vida, que li pregunta com ha anat l’estrena. El to del -Bé-, és suficient perquè un amic entengui que passa alguna cosa i que millor que no pregunti quina és. També amb el to neutre del -Bé-, l’amic sap que el motiu de la trucada és sortir de festa fins a rebentar la nit. I l’estómac.
Van al pub de sempre, es demanen el de sempre, i juguen una partida al billar, com sempre. Durant la partida, l’amic entén que en passa alguna de grossa, i ara ja no té cap dubte que l’estrena deu haver estat un desastre, i se l’emporta a aquella discoteca que anaven de joves i que fins i tot hi van treballar un estiu. I quin estiu!
Beuen fins que no poden més, fins que la seva cartera ja no pot més, i després del “With or without you” amb els llums oberts (va bé per a anar-se acostumant a la claror que ja hi ha al carrer), tanca la discoteca.
Ja a fora, asseguts al esglaons de l’entrada d’un edifici dels antics, i cadascú amb una cigarreta a la boca (no sé d’on les han tret les cigarretes, però són bàsiques per a rematar l’escena de decadència), l’amic li pregunta: -Què?-, i fa un gest amb el cap, amunt i avall, que impregna el -Què?- de significat. Amb el cop de cap (i els anys d’amistat) el -Què?- ha passat a voler dir: -Que tal l’estrena, un desastre no? Ho sento, sé que t’havies preparat el paper de professor de puta mare-.
L’actor, el que ha debutat amb èxit al teatre més gran de la ciutat més exigent, apaga la cigarreta amb aquell típic moviment de sabata dreta-esquerra amb la punta clavada a terra (per això era indispensable la cigarreta!, per a rubricar el conte!) i li diu a l’amic: -L’estrena bé. Massa bé. La merda és que m’ha despertat la vocació de ser mestre.
I, en aquell precís moment, l’última bafarada de fum li passa, tota burleta, per davant la cara.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 